INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

QUI TÉ MARE...

Diuen que qui té mare menja coca... I alguna cosa més. El paper de la mare en l’atenció i educació primerenca del nen és fonamental. Ja ho havia descrit René Spitz als camps de concentració dels nazis: els nadons de mares jueves que, en aquella situació de marasme total, quedaven al costat de les seves mares, vivien. Com podien, però vivien. En canvi, els nadons que eren separats de les seves mares i atesos per personal especialitzat en confortables “nurseries”, emmalaltien i morien. I és que la interacció entre la mare i el fill en els primers mesos de vida és fonamental per garantir un desenvolupament equilibrat i estable.

L’Acadèmia Americana de Pediatria ha publicat un interessant estudi en que es demostra com aquesta interacció única i privilegiada és un bon estri de prevenció de conductes violentes en els adults. Especialment, s’ha demostrat en països en vies de desenvolupament. Aquells nens que, durant els primers anys de vida, rebien una estimulació i interactuaven a través del joc amb les seves mares, esdevenien adults amb un nivell intel·lectual més elevat, aconseguien millors fites educatives i participaven en menys baralles i actes violents que aquells que no havien rebut aquesta estimulació materna, malgrat, a vegades, les conseqüències de la malnutrició deixaven seqüeles d’un escàs desenvolupament físic. Gran part de la prevenció passa per la capacitat de jugar.

Aquesta interacció de la mare amb el fill era molt més important que unes esmerades i mesurades atencions de puericultura, ja que, segons s’ha pogut veure, influeix molt positivament en l’autoestima dels nens.  

Avui tenim tecnologia i tenim propostes d’una suposada necessitat d’ensenyament dels nens des de les edats més primerenques. Però avui ens manquen joguines que permetin una interacció i un ús adequat de la paraula. No cal que es tracti de joguines pedagògiques. No. El paper de la joguina ha de ser el de permetre que el nen expressi les seves emocions i els seus sentiments a través de la imaginació. Tampoc cal que s’utilitzin paraules carregades de sentit... Cal, senzillament, utilitzar la paraula senzilla i tendre, con diria Serrat, a través la qual, durant milers de generacions, els humans han sigut capaços de transmetre’s sentiments i comunicar-se emocions. La paraula que, sovint, esdevé cançó... Les cançons de bressol també ajuden a educar!.

Educar, que és tasca del pares, comença a partir del mateix dia del naixement. I no calen manuals ni pautes. Cal, senzillament, deixar que els sentiments s’expressin. Cap mare, des de la bona fe, actuarà malament envers el seu fill.