TECNO - PATOLOGIES

Sembla ser que Albert Einstein, pare de la relativitat, ho va deixar escrit: “Temo el dia en que la tecnologia sobrepassi la nostra humanitat: el món només tindrà una generació de idiotes”. Pensava aquestes sàvies paraules mentre veia un noi tot caminant per la voravia abstret amb el seu iPhone, absent a tot l’entorn. I he pensat en com es podrien definir en un proper futur  les noves patologies que es van instaurant per definir aquesta idiòcia moderna de difícil cura.

Comencem per la “telefonitis”, una mena de addició al mòbil, com si es tractés d’una droga dura. El qui ho pateix té una necessitat de activar constantment l’aparell sense que estigui especialment pendent de rebre una trucada o un missatge, o qualsevol altra mena de informació.

I podríem seguir per la “info-obsessivitat”, que afecta greument aquelles persones que viuen en una constant ansietat obsessiva per consultar el correu electrònic en qualsevol lloc i en qualsevol moment. La conseqüència que se’n deriva és una important pèrdua d temps, que pot sobrepassar les dues hores diàries (hi ha qui ho ha estudiat minut a minut). Aquesta conducta pot ser realment malaltissa i invalidant per les activitats diàries.

Una tercera categoria, ja més admesa en els nostres diccionaris, és la “nomofòbia”. Es la por a quedar-se sense telèfon mòbil. Es tracta de persones que experimenten un alt nivell d’ansietat, enuig o malestar general quan han oblidat el mòbil o quan s’han quedat sense bateria. I pateixen tot aquest quadre sense que estiguin pendents de cap trucada urgent ni cap missatge important. Senzillament, no saben viure sense telèfon.
I hi hauria encara una quarta patologia que afecta intensament l’àmbit social. Es tracta del “phubbing”. Es un terme anglosaxó que utilitzem per identificar la conducta d’aquelles persones que, malgrat estar en companyia d’altres, presten tota la seva atenció al telèfon mòbil. Poden semblar maleducades en situacions socials, on no son capaces de seguir les activitats que es duen a terme.

I hi hauríem de incloure (ho farem aviat) el capítol traumatològic, que agrupi els accidents i trencadisses d’ossos d’aquelles persones que van caminant pel carrer pendents de la pantalla del mòbil, llegint o escrivint un missatge. Temps al temps.

Jo no sé si aquestes noves patologies s’inclouran, algun dia, en algun d’aquests sistemes de classificació tant del gust dels ianquis. El que em preocupa, per damunt de tot, és que es perdin els valors humans. Em preocupa que anul•li, en nom de la tecnologia, un dels majors plaers de la vida: conversar!

DIARI DE GIRONA, 20 de març de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

INTERNET DEPRIMEIX?

M’ha cridat l’atenció un estudi que s’ha publicat en una prestigiosa revista científica sobre el paper que pot tenir l’ús abusiu de Internet en adolescents i joves. L’estudi es va fer a Austràlia, amb adolescents entre 13 i 16 anys, i és molt clar en les seves conclusions: el risc de depressió és el doble en aquells estudiants que utilitzen Internet de forma patològica.

A què es deu aquest fet? D’una banda, s’assenyala la manca de son. Sabem que molts adolescents que estan “enganxats” a Internet passen moltes hores que s’haurien de dedicar al descans nocturn a connectar-se a xarxes socials o a participar a jocs on-line. Tanmateix, el fet de involucrar-se en aquests jocs fa que els joves siguin més reactius cap el contingut del ciberespai. Resulta que el joc esdevé un fet real per l’adolescent; hi ha una elevada competitivitat entre els jugadors, i es pot viure el fracàs en el joc com un fracàs real en les pròpies vides. No es separa el món real del món virtual. Hi ha més món més enllà del joc de Internet? A vegades sembla que no. Aquell adolescent que ha reduït hores de son i ha retallat les hores de “convivència presencial” amb els amics i companys, serà molt més vulnerable davant les situacions de fracàs en el joc.

Aquest estudi i altres que s’han publicat recentment posen en evidencia i quantifiquen un problema que ja s’anava intuint; que la utilització patològica de Internet és una entitat real, i que, possiblement, és equiparable al joc patològic. Es tracta d’una nova addicció no farmacològica que pot afectar seriosament la salut mental.

No podem, però, parlar d’una relació de causa – efecte entre Internet i depressió. Més aviat cal considerar la situació de l’adolescent que viu “enganxat” a la pantalla i al ciberespai; es tracta d’un adolescent en que augmenta el seu aïllament social, amb una retirada dels contactes reals. Aquest aïllament social, i la possibilitat de resoldre el lleure des de la seva mateixa habitació, va creant un cercle viciós que el porta a augmentar el consum de Internet i agreujar la situació. I és que les persones que són més vulnerables per la depressió ja tenen una major propensió a l’aïllament social, de manera que en Internet troben una mena de remei a la seva problemàtica.

No es tracta de ser catastrofistes. Es tracta, més aviat, de no amagar la realitat. I la realitat és que l’avanç de les noves tecnologies porta una velocitat superior a la que necessitem per processar els seus riscs i els seus beneficis. Per tant, aquestes dades ens han de moure cap el disseny de programes de prevenció, educant per l’ús de Internet. Internet, com tants altres avenços, és essencialment positiu; tot depèn, però, de l’ús que se’n faci.

http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php