A CAU D’ORELLA

Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!”

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php