VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona