DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona