DIES BLAUS I SOL D’INFÀNCIA

Ara fa 75 anys… Un home prematurament envellit, duent a les espatlles tot el pes de l’exili i la pena de deixar enrere els somnis, baixava per darrera vegada a la platja de Collioure, el poble de pescadors de la Marenda, que feia poques setmanes l’havia acollit. Diuen que es va asseure en una de les barques verades damunt la sorra i es va treure el barret. El fort vent de tramuntana feia voleiar els desordenats cabells. I va contemplar, amb ulls de nen, tot allò que l’envoltava. Darrera aquelles velles i ratllades ulleres, aquell home va dirigir la seva mirada cap a la blava profunditat del mar de febrer, i cap a la feble llum d’un sol que maldava per enlairar-se. Un sol que no escalfava un cor esmorteït pel dolor i el sofriment.

Va dir poques paraules. Es va mantenir abstret i silenciós davant el constant vaivé de les onades. Finalment, tot assenyalant una d’aquelles humils cases de pescadors, va dir al seu germà i confident: “Qui pogués viure aquí, darrera una d’aquestes finestres, lliure ja de qualsevol preocupació”. Si s’hagués avançat un xic cap a la bocana del port, potser hauria vist la silueta del cap de Creus. Però fins això li és negat. El seu esperit està trist i abatut. Contempla, mirant el mar, la gran inutilitat de la seva vida, ja sense cap rumb per culpa de la guerra fratricida. En temps de guerra es fa difícil pensar, havia escrit. I és que, per ell, el pensament és essencialment amorós i no polèmic. I el mar que avui contempla per darrera vegada és sempre company en les solituds del poeta. Quan va enterrar a Leonor, ja ho havia dit: “Señor, ya estamos solos mi corazón y el mar”.

Després, en tornant a la pensió, va demanar paper i llapis. I va escriure el que, de ben segur, va ser el darrer dels seus versos. Aquell vers que serveix de rúbrica a tota una vida de poeta, i dona plena utilitat a una vida que havia nascut a Sevilla, que s’havia consagrat a Castella, i que ara acabava en aquell poblet de la Catalunya Nord. I aquell vers conté unes paraules que segueixen essent un enigma: “Estos días azules y este sol de la infancia”. I el testimoni d’aquest vers va quedar guardat a la butxaca d’aquella vella jaqueta que l’havia acompanyat a l’exili.

El blau és el color de la estabilitat i de la profunditat. I representa la lleialtat, la confiança, la saviesa, la fe i la veritat. Quantes virtuts perdudes amb la guerra! I el sol de la infància és aquella escalfor acollidora de la llar. El record es fa més viu quan la vida s’escola. Don Antonio Machado, poeta immortal, moriria aquell 22 de febrer del 39, un trist Dimecres de Cendra, pocs dies després de visitar el mar i escriure el darrer vers de la seva vida.

DIARI DE GIRONA, 20 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals