L’ART DE LA ORATÒRIA

El traspàs de l’expresident Adolfo Suárez marca el  final d’una etapa que va marcar la història actual del nostre país. S’han escrit molts elogis sobre la seva persona. I crec que falta encara molt per comprendre la tasca amb que, fent complicats malabars, va aconseguir, des de la Secretaria del “Movimiento”, arribar a una veritable metamorfosi política cap a la democràcia. Va patir la incomprensió dels més conservadors i dels més progressistes. Però més enllà del seu afany polític, em vull quedar amb una virtut que sempre em va admirar: la seva capacitat per la oratòria i pel discurs argumentat. Hi podries estar d’acord o no. Però el seu discurs estava ben preparat, era comprensible, demostrava cultura, i era respectuós amb l’adversari. Els discursos enganxaven, no deixaven indiferent a l’auditori, i engrescaven cap al joc polític.

Recordo aquells debats entre Adolfo Suárez i Felipe González al Congrés dels Diputats. Hi havia en joc una moció de censura, i els moments eren políticament molt delicats, amb amenaces terroristes i militars. Però es mantenia un pols discursiu amb estructura i argumentació, amb cites literàries que anaven des dels místics fins als autors moderns, sempre des d’una dimensió humana, i amb projectes que es podien concretar. A Suárez i González s’hi afegia la esmerada oratòria de Miquel Roca. Més enllà de la ideologia personal, aquells discursos suposaven un debat d’alçada que es va acabar amb la retronxa del “¡Váyase señor González!”

Si la política ha d’arribar a interessar al ciutadà del carrer cal, entre moltes altres coses, una bona capacitat d’oratòria, l’art de expressar-se en públic. I aquells homes, quan perillava per totes bandes el procés democràtic, ho varen saber fer. Donava bo escoltar els discursos a l’hemicicle. Sòcrates, un important mestre en l’art de parlar, hauria valorat en ells allò que exigia els seus alumnes: que fossin homes instruïts i moguts per ideals ètics, com a una garantia del progrés de l’Estat. El savi grec tenia un concepte molt ampli i patriòtic de la missió de l’orador.

Avui n’haurien de prendre exemple els nostres polítics. Tant els qui ens representen al Parlament com els qui ho fan a Madrid. El discurs no té contingut ni argument; no captiva ningú. Hi ha qui va per les desqualificacions dels contraris amb frases de mal gust, hi ha qui repeteix consignes com si de un mantra es tractés. I, tots, axó si, viuen dels nostres impostos. Sense que tinguem cap dret a decidir si poden seguir o si haurien de dimitir com a mesura de higiene per les ments dels qui els escolten i pel bé d’una democràcia que tant va costar construir. Si no hi ha una bona oratòria, no hi haurà interès per la política.

DIARI DE GIRONA, 27 de març de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona