L’estiu del 2010 es va aprovar una llei al Parlament de Catalunya per la qual, en cas de separació dels progenitors, la custòdia compartida dels fills tindrà un caràcter preferent. La defensa que es va fer d’aquesta proposta, des del govern, subratllava el benefici de que els fills estiguin a càrrec dels dos progenitors, i no només d’un, deixant sense efecte l’actual “regim de visites”. Al meu entendre, es tracta d’una nova llei en que prevalen els drets i obligacions dels adults per damunt els drets dels menors.
L’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Infant diu que tot infant te dret a disposar d’habitatge. És lògic i natural. Si tenim en compte la progressió etològica de l’ésser humà, es comprèn que “les cries” necessiten d’un lloc concret on arrelar-se, fer-ne el seu cau, el lloc on sentir-se segures i créixer sense pors ni neguits.
La custodia compartida pot anar en contra d’aquest principi. Pot suposar que el nen hagi de passar el 50 % del seu temps a casa del seu pare i l’altre 50 % a casa de la seva mare. Però, quina és la seva llar? A quina d’aquestes cases podrà posar arrels? Quina serà la seva habitació, on jugar i guardar les seves joguines, aquest tresor tan preuat per un nen? I, en fer aquesta transhumància d’una casa a l’altra, sempre hi haurà el neguit d’allò que pot oblidar i que és important per la seva vida. Cal recordar que el nen no és un home o una dona en petit; és un home o una dona en la seva plenitud, però en període de creixement.
La nova llei suposa un acte més d’intervencionisme del govern en la vida dels ciutadans i un menyspreu cap a la primacia que ha de tenir el dret del nen en qualsevol decisió que afecti al seva vida d’ara i del futur.
Només puc entendre la custodia compartida si s’estableix que una de les dues cases és la casa dels fills, i que cada progenitor va a allà a tenir-ne cura durant el temps que li pertoca. Em consta que ja hi ha alguna sentencia que ha causat jurisprudència en aquest sentit. Es tracta d’una situació que garanteix que el nen tingui el seu habitatge, el lloc on plantar les seves arrels, on tenir les seves joguines i els seus petits tresors, un lloc, en definitiva, on anar afermant la seva vida. Reconec que no és còmode pels progenitors. Però és la veritable prova de foc per demostrar que l’estima no consisteix només en paraules boniques...
Protegir els nens és un deure de la societat. Protegir els nens vol dir que les situacions volen solucions ràpides, que el temps en el nen té una dimensió diferent que en l’adult.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada