Fa temps que em preocupa l’augment de consum entre adolescents joves dels videojocs anomenats FPS (first-person shooter), o jocs en que es dispara en primera persona.
A mitjans d’estiu, la notícia ha saltat a la premsa. Anders Behring Breivik, l’autoinculpat assassí de Noruega, va confessar la seva afició als videojocs de contingut violent. Va explicar com el joc “World of Warcraft” l’ajudava a sentir-se allunyat de la família i dels amics, en un món tancat, cada vegada més aïllat de les realitats que l’envoltaven. I que amb el joc “Call of Duty” entrenava la seva punteria.
“Call of Duty” és un joc (si pot merèixer aquest digne nom) en què, senzillament, s’anima al protagonista (és a dir, el qui maneja els comandaments, el propi jugador en definitiva) a fi de que, entre altres missions, aprengui a assassinar, a sang freda, a tothom qui suposi un obstacle en el seu camí cap al domini de les situacions que planeja el suposat joc. Qualsevol reflexió ètica queda apartada, ja que les ordres venen donades per una presumpta agència de seguretat que, a més, dona cobertura legal. Assassinar és un deure imposat que, un cop acceptat, ajuda a guanyar punts. Breivik hi jugava. No sabem des de quina edat.
No es tracta de criminalitzar aquests jocs a la lleugera. Però cal una profunda reflexió sobre com, cada vegada amb més facilitat, aquests videojocs arriben a la mainada. Les restriccions legals que no l’autoritzen per a menors de 18 anys queden en paper mullat. La realitat és que, a casa nostra, hi juguen, amb total impunitat, adolescents de la primera volada, entre dotze i tretze anys. La realitat és que els menors d’edat no tenen cap problema per accedir-hi i que, molt sovint, els pares ho ignoren.
S’accepta que aquests jocs poden alterar el procés maduratiu del nen i de l’adolescent. Sembla evident que aquesta mena de jocs relativitzen el fet de matar, i dessensiblitzen al nen respecte les accions violentes i l’assassinat en sèrie. No hi ha més argument que l’arma que mata. Manca qualsevol mena de reflexió. I sense reflexió no es madura.
Els nostres nens juguen amb armes de foc que, dins un món virtual, disparen i maten. Els nostres nens estan en situació de risc de perdre la seva sensibilitat davant el valor de les vides humanes, siguin de qui siguin. La nostra societat juga amb foc quan tanca els ulls davant aquests fets. Que hem d’esperar per reaccionar? Noruega ha reaccionat amb fermesa. Sense que hi hagués cap ordre governamental, la cadena Coop Norway ha retirat “sine die” del mercat una cinquantena de videojocs violents. Què farem a casa nostra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada