ESPORT INFANTIL I ÈTICA

Les copes que ha guanyat el Barça ha generat una onada d’entusiasme cap al futbol, accentuada encara més per la victòria espanyola al Mundial de Sud-àfrica i el fantàstic gol d’Iniesta. Afegim-hi la rotunditat de la raqueta de Nadal, i les altres medalles i èxits aconseguits per atletes del nostre país en altres esports menys mediàtics. Qui no somia en arribar a fites semblants? Qui no veu possible acaronar la glòria i els guanys econòmics (no els oblidem mai) de l’èxit? Qui no somia en convertir-se en un d’aquests herois consagrats per la societat com són els esportistes d’élite?

Per això hi ha una creixent tendència a veure en l’esport quelcom més que una activitat que, a més de beneficiar l’organisme, educa en la cooperació. I es corre el risc de que una activitat amb un reconeixement saludable indiscutible, en ser mal administrada, pugui tenir uns efectes indesitjables prou importants en la vida de nens i adolescents.

Els nens solen començar ja de ben petits els entrenaments i disciplines per garantir un possible èxit. Les moltes hores que hi dediquen no permeten, sovint, la pràctica de la resta d’activitats de formació personal, ja siguin acadèmiques o de lleure.

La situació es complica especialment en determinats esports que exigeixen unes formes corporals gràcils, unes constitucions de permanent infantilisme. Em refereixo, per exemple, a la gimnàstica rítmica. La seva pràctica intensiva pot produir, en nenes, un retard important en el seu desenvolupament biològic, especialment en l’aparell reproductor, amb importants conseqüències de cares al futur.

I què passa quan un nen no aconsegueix les fites marcades per l’entrenador? Malauradament, quan primen els interessos del club per damunt dels interessos de les persones, assistim al descrèdit davant els companys i a la frustració interna, amb pèrdua de l’autoestima. Qui ha educat pel fracàs? Es fàcil dir allò de que el que importa és participar; però no es sol recordar davant una derrota. Com afecten aquestes situacions en les ments joves, en període de formació i creixement interiors?.

El Comitè Català de Bioètica recordava aquests dies que el reconeixement de les bondats de l’esport no ha de fer oblidar la vigilància que cal; l’entusiasme de pares i entrenadors no ha de passar per damunt de la voluntat no explícita dels menors que es poden veure abocats a una carrera d’obstacles i sacrificis que poden danyar la seva salut física i psíquica.

Tota pràctica esportiva ha de tenir com a objectiu la beneficència (acció beneficiosa) cap a la persona que la practica, evitant la maleficència. I cap nen hauria de ser manipulat a fi que participi en unes activitats esportives que no ha triat.

AUTOCONTROL SALUDABLE

Qualsevol lloc públic... Un nen de quatre anys diu que té set. Insisteix, crida i marraneja. Té set... S’impacienta i pica de peus. Té set... Quina serà la reacció dels seus progenitors, allà presents? Gosaran dir-li que té que esperar i aprendre a controlar-se? O faran el que calgui per donar-li un got d’aigua?

Una de les situacions del món actual, de la que gairebé no en som conscients, és que ens hem acostumat a la immediatesa. Premem un botó i seleccionem el canal de televisió que ens agrada. I amb un altre clic podem navegar per les immensitats de l’espai cibernètic. No som conscients de la automatització de molts dels nostres actes. I quan una cosa no ens funciona a la primera de canvi, ja ens hi mostrem impacients.

Els nens no son aliens a aquesta nostra situació. I es fa difícil que un nen sigui capaç de esperar quan desitja una cosa. Amb l’objectiu de no causar-li frustracions, moltes vegades s’oblida que la capacitat d’autocontrol és un valor que cal aprendre.

Un estudi fet a la Universitat de Duke, a Durham (Estats Units) ha demostrat com els nens que aprenen les habilitats de l’autocontrol, la meticulositat, la autodisciplina i la perseverança tenen més probabilitats de tenir a l’edat adulta una millor qualitat de vida, sense que hi tingui res a veure ni el nivell intel·lectual ni la classe social. Concretament, els investigadors demostren com els nens que, als tres anys, tenen ja una capacitat per l’autocontrol, tenen menys probabilitats, quan són grans, de tenir problemes de salut en general, de consumir drogues, o de cometre actes delictius. Al mateix temps, tenen una millor capacitat per gestionar els temes econòmics.

Dins el mateix estudi, en una mostra de cinc-cents bessons no idèntics (però que suposa unes molt semblants condicions d’educació i entorn social), aquells que puntuaven més baix en les mesures d’autocontrol als cinc anys, eren més propensos que els seus germans per començar a fumar, fracassar en els estudis i participar en conductes antisocials a l’edat de dotze anys.

Tanmateix, l’estudi afirma que l’autocontrol és educable; quan es millora, es milloren també les perspectives de futur.

Aquell nen de quatre anys segueix queixant-se de set... És possible que amb el lloable propòsit de no causar-li un disgust, algú corri a cercar un got d’aigua. La nostra cultura ens hi aboca. Però no podem oblidar les qualitats preventives que té l’aprenentatge de l’autocontrol.