Les copes que ha guanyat el Barça ha generat una
onada d’entusiasme cap al futbol, accentuada encara més per la victòria
espanyola al Mundial de Sud-àfrica i el fantàstic gol d’Iniesta. Afegim-hi la
rotunditat de la raqueta de Nadal, i les altres medalles i èxits aconseguits
per atletes del nostre país en altres esports menys mediàtics. Qui no somia en
arribar a fites semblants? Qui no veu possible acaronar la glòria i els guanys
econòmics (no els oblidem mai) de l’èxit? Qui no somia en convertir-se en un
d’aquests herois consagrats per la societat com són els esportistes d’élite?
Per això hi ha una creixent tendència a veure en
l’esport quelcom més que una activitat que, a més de beneficiar l’organisme, educa
en la cooperació. I es corre el risc de que una activitat amb un reconeixement
saludable indiscutible, en ser mal administrada, pugui tenir uns efectes
indesitjables prou importants en la vida de nens i adolescents.
Els nens solen començar ja de ben petits els
entrenaments i disciplines per garantir un possible èxit. Les moltes hores que
hi dediquen no permeten, sovint, la pràctica de la resta d’activitats de formació
personal, ja siguin acadèmiques o de lleure.
La situació es complica especialment en determinats
esports que exigeixen unes formes corporals gràcils, unes constitucions de
permanent infantilisme. Em refereixo, per exemple, a la gimnàstica rítmica. La seva
pràctica intensiva pot produir, en nenes, un retard important en el seu
desenvolupament biològic, especialment en l’aparell reproductor, amb importants
conseqüències de cares al futur.
I què passa quan un nen no aconsegueix les fites
marcades per l’entrenador? Malauradament, quan primen els interessos del club
per damunt dels interessos de les persones, assistim al descrèdit davant els
companys i a la frustració interna, amb pèrdua de l’autoestima. Qui ha educat pel
fracàs? Es fàcil dir allò de que el que importa és participar; però no es sol
recordar davant una derrota. Com afecten aquestes situacions en les ments
joves, en període de formació i creixement interiors?.
El Comitè Català de Bioètica recordava aquests dies
que el reconeixement de les bondats de l’esport no ha de fer oblidar la
vigilància que cal; l’entusiasme de pares i entrenadors no ha de passar per
damunt de la voluntat no explícita dels menors que es poden veure abocats a una
carrera d’obstacles i sacrificis que poden danyar la seva salut física i
psíquica.
Tota pràctica esportiva ha de tenir com a objectiu
la beneficència (acció beneficiosa) cap a la persona que la practica, evitant
la maleficència. I cap nen hauria de ser manipulat a fi que participi en unes
activitats esportives que no ha triat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada