EL NECESSARI SILENCI

Ens imaginem un dia sense el telèfon mòbil? Es parla ja de “nomofòbia”, com a sensació de pànic davant la possibilitat de quedar aïllat degut a que la bateria s’acaba o, senzillament, ens hem oblidat l’aparell a casa. Ens imaginem un dia sense el soroll de cotxes i motos al nostre carrer? Ens imaginem un dia sense televisió?

Vivim en un món de brogits. El nen, ja des del bressol, està voltat de sorolls. I són importants per la seva estimulació sensorial. Però, tanmateix, el nen té que aprendre, des de petit, a estar amb ell mateix, a fer experiència de silenci. Alguna vegada he escrit sobre la importància de educar per l’avorriment.

El soroll extern pot ser una dificultat per la convivència. I el cervell del nen no té encara la capacitat de filtrar els estímuls; des de que ha nascut ha estat immers en el barbull de fons d’aquest món actual. Aquest fet no afavoreix el seu desenvolupament. Als nens els hi costa acceptar el silenci. Però en la capacitat del silenci hi ha també una dimensió per la creativitat que demana ser educada. A través del silenci interior el nen descobreix la seva immensa creativitat.

Sovint, el silenci és inquietant. Moltes persones tenen por al silenci. El silenci suposa trobar-se amb un mateix, i això pot ser desagradable. A vegades és un coneixement dolorós. I molt sovint, fugim del silenci. Fugim del silenci quan no acceptem ser nosaltres mateixos, quan ens rebutgem, o quan no volem aprofundir en la nostra vida. Cal buscar el silenci. La vida de cada dia no ens ho posa fàcil. Però el silenci és necessari per organitzar-nos, per posar ordre dins nostre. El silenci no és buit; el silenci és ple de vida. Ens ajuda a connectar amb la nostra identitat personal, a trobar-nos a nosaltres mateixos.

Sense silenci, som incapaços de escoltar els altres. Per escoltar, cal fer silenci. Escoltar suposa donar un espai a l’altre, deixar-lo entrar a la pròpia vida. Escoltar és el primer acte d’apropament a l’altre, d’ajuda al proïsme.

La pedagogia del silenci es important a fi d’ajudar a conèixer aquell que ens és més desconegut: nosaltres mateixos. Acceptar el silenci fa via cap a la meditació, cap a la capacitat de posar la ment en blanc. Actualment, apareixen treballs científics que hi donen gran valor terapèutic a aquesta capacitat humana tan poc valorada. Les cultures orientals ens han passat al davant amb la capacitat de fer silenci i de contemplar. Si no ho aprenem correm el risc de passar per aquest món sense adonar-nos-en del que hi ha al nostre voltant i del que hi hem viscut. Malaguanyada vida!

DIARI DE GIRONA, 13 de febrer de 2014.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

DE VEGADES LA PAU

De vegades la pau, no és més que por... Així cantava Raimon a finals dels seixanta, quan la nit planava sobre el nostre món. I la nit segueix fent basarda. Se succeeixen les guerres i les amenaces nuclears. Les pors que genera una crisi a la qual no es veu final afecten cada dia més persones. La història es repeteix. I no n'aprenem. Busquem la pau i no la trobem. O seguim confonent la pau amb la por. Es parla molt de pau. Però passa sovint que aquesta és una paraula buida, per no dir res, o per acontentar consciències.

Precisament, avui fa cinquanta anys que un home, conegut com el "Papa bo", va publicar una carta dirigida a tots els homes de bona voluntat, en què indicava uns camins per aconseguir una pau veritable i duradora. Fou l'11 d'abril de 1963. Joan XXIII, malgrat el dolor que li produïa la greu malaltia que patia (li quedaven menys de dos mesos de vida), caminava amb una gran il·lusió cap a l'escriptori on signaria aquell document dirigit a tota la humanitat. L'havia mantingut en secret, com tantes coses importants que féu en la seva vida. Però l'havia impressionat, diuen, el fet de ser testimoni de la tensió que es va viure amb motiu de la crisi dels míssils. En aquell octubre del 62, la seva mediació havia sigut clau.

Aquella carta, coneguda com a Pacem in terris, va tenir un ressò universal, molt més enllà del que el mateix papa podia imaginar. La seva reflexió va arribar a la seu de les Nacions Unides i va ser elogiada pel mateix secretari general del partit comunista de la Unió Soviètica, Nikita Kruschev. Bàsicament, es destacaven quatre fonaments per construir la pau: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Deixa clar que la pau no es pot bastir des del temor ni la por, ni des de la carrera armamentística. És aleshores quan la pau no és més que por. O, com canta Raimon, és una pau amb gust de mort, una falsa pau que es confon amb el silenci del desert, sense veus ni arbres, com un buit immens on moren els homes. Quan la pau no és més que por, apareixen els odis, els egoismes i les divisions.

En un món complicat com el nostre, és molt important educar per la pau. La veritat ha d'estar per davant de tot, malgrat veiem com s'empra la mentida per justificar interessos personals. L'educació per la justícia és fonamental per aprendre a donar a cadascú allò que li correspon. Educar en l'estimació suposa superar egoismés i estar pendent dels altres. I encara ens queda l'educació per la llibertat. El nen necessita saber i conèixer els seus límits per accedir a ser veritablement lliure.

I és que no hi haurà pau al món mentre no hi hagi pau a l'interior de cada persona.

Diari de Girona
www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/11/vegades-pau/612432.html

Dr. Josep Cornellà
www.drjosepcornella.com