L´EBRE: 75 ANYS

Passaven 15 minuts de la mitjanit d'aquell 25 de juliol de 1938, i les tropes republicanes van passar l'Ebre en un darrer intent d'aturar l'avanç de les tropes nacionalistes. Començava la batalla de l'Ebre. Avui en fa 75 anys. Feia poc més de dos anys que, a Espanya, havia començat una guerra fratricida, després que uns militars s'aixequessin contra el govern legítimament constituït de la II República. La fèrria disciplina de les tropes rebels, i el suport rebut per part dels governs feixistes de Alemanya i Itàlia, contrastaven amb el desordre regnant al bàndol republicà, perdut en debats ideològics, i amb la no intervenció per part de les democràcies europees.

Fou una batalla dura, llarga i sagnant. Possiblement hi van deixar la vida més de 150.000 joves. Vides mai comptabilitzades, doncs la majoria pertanyien al bàndol dels perdedors. Fins fa poc, m'han explicat, encara els pagesos trobaven restes humanes quan treballaven els camps de conreu que foren dramàtic escenari de la guerra.

Fa uns anys vaig visitar aquest escenari amb un guia excepcional: el meu pare. Ell fou un de tants joves que, per l'atzar de l'any del naixement, foren enrolats en la anomenada "lleva del biberó" i veieren com, així, s'estroncaven els projectes i es posava un abrupte final a una tot just començada joventut. La batalla de l'Ebre fou, per a molts, el seu bateig de foc. I allà queden encara vestigis de trinxeres i de pobles destruïts brutalment. El silenci d'aquelles solituds és l'únic testimoni d'una guerra entre germans.

A la cota 705 de la serra de Pàndols, els supervivents d'aquella lleva del biberó hi han aixecat un monument a la pau. Una ossera acull una mostra de les restes trobades per aquells indrets. Uns ossos que no tenen color ni pertanyen a cap altre bàndol que al de la humanitat. Allà dalt, sempre vigilats per un vent que no cessa, hi ha esculpits uns versos d'Antoni Correig. Em van impactar. "Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres... Qui ets? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic. I que, com jo, també la pau esperes".

No sé quin és el ressò d'aquests fets històrics. Sempre em fa por que se'n perdi la memòria. I que, de nou, amb uns arguments diferents però que tenen el mateix comú denominador, es pugui tornar a la lluita fratricida. Que mai més veiem un "enemic" en el germà que tenim al davant, malgrat pensi diferent. La nostra societat d'avui, davant d'un món cada vegada més complex, només podrà avançar fent pinya, unint forces. La relectura, aquest estiu, de la novel·la Prou fronteres, de Michel Boutron (1965) pot donar-nos arguments.

Diari de Girona 25/07/2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

HI HA NENS NORMALS?

Fa pocs dies, en una trobada amb un grup de docents, va sortir a debat un tema que sempre és actual: “Què entenem per nen normal?”. Un tema de sempre, però amb unes circumstàncies que han canviat amb els anys. Que se n’espera avui dels nens? A vegades tinc la sensació de que el nen que es surt d’unes determinades caselles és fàcilment “etiquetat” com a nen problema o nen difícil. O que s’esperen unes conductes determinades quan no s’han donat les condicions bàsiques per aconseguir-les. “Només els nens saben allò que volen”, fa dir Saint Exupéry al seu Petit Príncep. I “allò que és important és invisible als ulls”. Però la nostra societat pot perdre, amb facilitat, el sentit d’allò que és important. Sovint s’oblida que el nen, abans que res, és una persona, amb totes les qualitats, i que es troba en un procés de maduració i desenvolupament; i que té un cervell amb una gran plasticitat per emmotllar-se d’acord amb els estímuls rebuts o amb les mancances percebudes.

El nen és un ésser únic, que requereix ser tractat com a tal; mai com un “adult en miniatura”. I el nen demana que se l’accepti, que se’n tingui cura, i que se l’ensenyi a conèixer els límits de la seva conducta. És a dir, que se li ensenyin les bases de la contenció, que se l’eduqui amb capacitat per conviure enmig dels demés. Quan manquen aquestes condicions, el nen pot aparèixer inquiet, mogut, desatent, i amb dificultats d’integració. I és que hi ha nens que no s’han sentit considerats com a persones, sinó com a adults en miniatura o com a “propietat” personal dels pares.

I quan manca allò que és essencial, comencen els problemes. I es demana un diagnòstic que posi fi als dubtes. I, tal vegada, una medicació que freni una conducta que se surt de les normes establertes. Aleshores, abans de tot, caldria una reflexió des d’aquesta perspectiva de la normalitat del nen. Tenim l’exemple de la febre. No hi ha dubte que la febre és una reacció normal d’un nen normal davant una situació anormal, com pot ser una infecció. De la mateixa manera, hem d’entendre que una determinada conducta pot ser una reacció normal d’un nen normal davant una situació de l’entorn que és anormal.

Quines situacions anormals ens podem trobar? Diversos: límits inadequats o inestables, manca de límits en una educació que pretén ser “permissiva”, sistemes de vinculació amb els pares que són inestables o insegurs, desavinences entre els pares, manca de cura cap al nen, diversos problemes psicosocials... N’hi hauria més. La consideració del nen com a persona que madura en un món adult ens pot ajudar a entendre moltes de les seves conductes que poden semblar patològiques.

DIARI DE GIRONA, 18 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra infantil a Girona

SANT BENET D’EUROPA

Avui és Sant Benet de Nursia, patró d’Europa, un home que va viure a cavall entre els segles V i VI, i que va donar lloc, amb la seva ordre monàstica, a tota una xarxa de monestirs que, escampats pel continent, foren i segueixen essent referents de cultura i espiritualitat. Europa no pot negar aquestes arrels que impregnen la seva manera de ser. El mateix Carlemany, en constituir la “Marca Hispànica”, fundà monestirs com a garantia de ordre i pau, un estil de construir la societat. No oblidem que Catalunya neix sota la mirada de l’abat Oliba que, amb la seva intuïció benedictina, crea el moviment “Pau i Treva” per defensar els drets del poble davant els abusos dels senyors feudals. Un moviment considerat com a germen de les primeres Corts Catalanes ja fa mil anys.

Avui, en que sembla que hi ha una innata al·lèrgia a tot allò que fa tuf de sagristia, no es parla de Sant Benet ni de tot allò que va aportar a la nostra terra i a tota Europa. Pocs ciutadans s’han llegit la “Regla” que podria ser, tanmateix, l’embrió d’una constitució europea basada en la Pau i la Convivència.

San Benet accepta els homes com són, amb els diversos temperaments i les diverses cultures. I insisteix en que el governant s’ha d’acomodar a les moltes maneres de ser, ha de ser capaç d’adaptar-se a tothom, i ha de tractar a cadascú d’acord amb els respectius temperament i la intel·ligència, i que ha d’actuar segons vegi que convé a cadascú. El governant ha de ser un home que sàpiga d’homes, ha de ser un expert en humanitat.

La regla benedictina es fonamenta en l’estima als demés, en l’acolliment, en el treball i en la pregària. L’estima hauria de ser el fonament de les relacions humanes a la nostra Europa. Vull dir l’estima als homes, als ciutadans. Quan hom veu les notícies sobre el que diuen i fan des de la Comissió Europea, sembla que hi hagi una clara estima pel diner, per l’euro. Es parla de “primes”, de tipus d’interès, de bancs,... No es parla dels problemes de les persones anònimes que pateixen, calladament, la crisi. No es parla de resoldre el problema d’un empobriment creixent dels de sempre; no pas dels dirigents ni dels polítics. Estimar vol dir acollir; acollir sense reserves a tothom. Les ideologies són diferents. Però des de l’argumentació, totes es poden defensar. I ens manca encara el treball, tant escàs en els nostres dies. Promocionar el treball és un deure de la nostra civilització. I a tot això, Benet hi afegia la pregària. És complicat parlar de pregària en una civilització laica. Però si que cal reconèixer que ens manca, i molt, el sentit de transcendència, que ens ajudi a obrir horitzons i a comprendre la nostra història particular dins una història de la humanitat, que vol fer un camí de progrés i en pau.

DIARI DE GIRONA, 11 de juliol de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

EL MEU ESPRIU

Vaig conèixer Salvador Espriu l’octubre del 66. No és que el conegués personalment. Vull dir que el vaig conèixer com a autor, poeta i dramaturg de la llengua catalana. El Sr. Ignasi Bonnín, el nostre professor de llengua i literatura a l’Institut, ens va organitzar una excursió a Barcelona per anar a veure, al teatre Romea, la “Ronda de mort a Sinera”. En sortint, vaig gastar-me 30 pessetes per comprar la revista “Primer acto” que, entre altres articles, incloïa el text de l’obra representada (traduïda sense cap misericòrdia al castellà!) i un escrit del mateix poeta que volia ser una introducció i una mena de justificació al que havíem vist a l’escenari. Encara el guardo. Aquell primer viatge al Romea i a l’obra d’Espriu em permeté fer un apropament, de la mà del Sr. Bonnín, cap el mite de Sinera i cap els personatges més representatius de l’obra d’Espriu: l’Altíssim, Teseu, Ariadna, Salom, Esperança Trinquis, en Quim Federal, en Ventura, la Teresa que baixava les escales, i, en definitiva, aquell personatge vestit de negre, amable i mut, que és la mort. Aquella mort, companya de camí en la vida d’un Espriu malaltís, que enyorava ser dut al cementiri de Sinera, el que domina tot el mar, amb el carretó de Quel·la. Tanmateix, la Ronda de Mort a Sinera oferia un tast d’aquella imponent Primera Historia de Ester amb la que, emprant titelles, Espriu feia una mena de testament de la llengua catalana, que veia en perill de mort.

La setmana vinent s’acompleixen cent anys del naixement de Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Va ser un home d’una gran cultura, inspirada sovint en els relats bíblics que ell interioritzava profundament des del seu confessat agnosticisme, una mena de respecte profund davant les suposades realitats inabastables. L’obra que havia jo vist al Romea, amb els meus ulls d’adolescent, m’apropava a una cultura que el règim ens volia amagar. Tanmateix, quan al final la mort, als sons de la tenora de la “moixiganga de Sitges” s’apropava al públic i feia aquell gest de invitar a la dansa, una mena d’esgarrifança em feu pensar en la realitat que cridava Teseu: “Omnes vulnerant, ultima necat” que, pels coneixements apresos a l’institut, sabíem traduir com “totes fereixen, la última mata”. Ferits, però no vençuts!

Jo no sé si els estudiants d’avui, joves llavis desclosos després de la foscor, tenen la oportunitat de conèixer Salvador Espriu, prosista, poeta, i home de compromís. Quan ens preocupa el futur de la nostra llengua, és important tornar a Espriu i veure com, amb tots els elements en contra, fou capaç de mantenir la flama encesa, mentre esperàvem un alçament de llum en la tenebra.

DIARI DE GIRONA, 4 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona