SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona