EDUCAR PER LA VIDA

Des de la perspectiva que donen els anys, i malgrat totes les critiques que es puguin fer, no hi ha dubte que els pares ens han donat la millor de les educacions possibles. Van ser capaços de privar-se ells mateixos per donar-nos a nosaltres part del que, per dret, els hi pertanyia. I, sense llibres ni receptes televisives, aplicant el sentit comú que dona la paternitat, ens van educar per la vida. Aquesta és l'assignatura més important. I, a més, la impartien des del saber innat que els havia estat transmès.

A casa aprenguérem que totes les persones son iguals; que no hi ha persones superiors a altres, que no té importància l’origen de cadascú. No es parlava encara de la paraula “solidaritat”, però, sense saber-ho, vàrem aprendre a exercitar-la. Més que conceptes, calia ser capaços d’ajudar a qui ho necessitava, d’acord amb les nostres possibilitats.

A casa aprenguérem que la educació i el respecte són les coses més importants per relacionar-nos amb els demès. Cada persona, en el seu lloc i en el seu treball, és una persona única i important. I aquesta “educació” suposava unes normes que es transmetien de generació en generació.

A casa aprenguérem el valor de les coses menys transcendents, com ser puntuals i gaudir amb el poc que teníem. I a ser capaços de seguir lluitant malgrat els obstacles. I el valor de l’amistat. I l’art de mantenir els bons amics. I ens van introduir en les beceroles d’unes creences transcendents, les seves, que després hem anat treballant. Però que, per nosaltres mateixos, mai hauríem descobert.

A casa aprenguérem a estimar. Aprenguérem el que vol dir estimar la parella, a comprendre el que significa estimar la família; el que vol dir tenir al costat algú que t’estima sense condicions. Sense estimació no s’educa.

Amb escassos medis, a casa aprenguérem a sorprendre’ns cada dia en descobrir quelcom de nou, i a meravellar-nos davant les petites coses. La vida no deixa de ser un do que es renova cada dia. I aprenguérem que som fruit d’una historia que enfonsa les seves arrels en una família concreta, amb les seves històries, llegendes i costums.

I aprenguérem la tolerància. Però la tolerància no és un acceptar-ho tot com a vàlid. Això és relativisme. Ser tolerant vol dir lluitar per allò que creiem, però sense imposicions i des dels arguments. Respectant allò que pensa l’altre, des dels seus arguments i des de les seves conviccions.

Tot això ho aprenguérem a casa. A l’escola ens ensenyaven, entre altres coses, moltes matemàtiques i llengua. Però, a casa, amb tota la precarietat de temps que suposava el fer hores extres, ens feien la assignatura més important: “educació per la vida”. Cal recordar-ho a les noves generacions...

DIARI DE GIRONA, 15 de maig de 2014

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra infantil a Girona