EL REI

Quan jo era un nen, només hi havia els reis de l’Orient. Eren uns personatges fantàstics, màgics, que passaven muntant a cavall. Com màgics eren els reis dels contes, amb les seves reines, els prínceps i les princeses, i els seus castells. Als 17 anys vaig tenir coneixement que existia una reina d’Espanya. Era una senyora velleta, de qui ningú mai ens en havia parlat, que es deia Victoria Eugenia, i que havia vingut excepcionalment a Madrid pel bateig d’un nen que tenia una certa importància. L’àvia no parava de dir-me que havia sigut una dona realment molt guapa i elegant, una bellesa que encara mantenia malgrat els anys. I és que la història d’Espanya que estudiàvem a l’Institut es feia ombra i boira quan s’apropava al segle XX. Sabíem molt bé les gestes dels Reis Catòlics, i els fets dels Trastamares. Però de la modernitat, res de res. Però la visita de la reina Victoria Eugenia em va obrir els ulls i cercar quina era la història de la monarquia espanyola. I vaig tenir coneixement de com havia acabat el regnat d’Alfons XIII, el perquè Don Juan tenia que viure a l’exili, i de l’existència de Juan Carlos, elevat a la categoria de príncep hereu al cap de poc temps.

Juan Carlos fou coronat rei el novembre del 75. Ho vaig seguir, a través d’un atrotinat televisor, des de la cantina de la base militar de Daora, el Sàhara Espanyol, on em trobava fent la mili. Allà fou un dia festiu (per dir-ho d’alguna manera). Al matí, es va hissar la bandera fins a dalt de tot, amb el crespó negre inclòs. I després tots cap a la cantina. El siroco va respectar la jornada. A mi em va decebre que al rei no li posessin la corona. Però em van dir que això ja no es feia. Hi havia un ambient estrany en la base militar. Diríem que no ho tenien massa clar. Alguna de les frases que va dir el rei va ser acollida amb to de burla... Hi havia ressentiment. De fet, feia pocs dies s’havia tancat la negociació sobre el territori, en que es donava tot per perdut, lliurat al Marroc. Aquestes coses no haurien passat si el Caudillo hagués seguit al peu del canó (imagino). Per això van tenir pressa a baixar la bandera a mig pal una vegada va acabar l’acte.

Avui hi haurà nou canvi en la nostra monarquia. La representació de l’Estat quedarà en mans de Felip de Borbó. I es mantindrà una mena de continuïtat que, en els temps actuals, té una connotació de punt de inflexió. Cap a on anirem? Segueix la Corona, però canvia la persona. Per a mi, és difícil saber que és el més convenient per el país. República o monarquia? No ho tinc clar. Però us diré que m’esgarrifa pensar que hauria passat amb la guerra de Irak si haguéssim sigut una República, encapçalada, com es obvi, per D. Manuel Fraga Iribarne...

DIARI DE GIRONA, 19 de juny de 2014.

Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra de Girona