DESPRÉS DE REIS: UNA REFLEXIÓ

La mort d’un nen de sis anys, a Málaga, aixafat per les rodes d’una carrossa de la Cavalcada de Reis, no ens pot deixar indiferents. Cal aturar-se i qüestionar-se quin és l’objectiu d’aquestes desfilades que, cada any omplen els nostres carrers de llum i d’il•lusió, en la vesprada del cinc de gener. L’objectiu no pot ser cap altre que els nens puguin veure i viure tota la màgia d’aquests personatges vinguts de lluny i que porten regals i joguines. Parlo dels nens; dels nens que, per ser nens, encara creuen en els Reis. Tot altre objectiu és un aprofitament poc curós d’aquesta innocència infantil.

Sóc dels qui no es solen perdre cap any la desfilada a la nostra ciutat. És una mena de lligam amb el passat i que em fa reviure la il•lusió en el present. i, tal vegada com un nen, m’agrada fixar-me en les vestimentes i els gestos de Ses Majestats. Revisc aquelles nits en que, immers en la innocència, sentia el silenciós frec de les seves vestimentes per el passadís de casa. Calen els afegits i les andròmines que desfilen, per posar un exemple, per la ciutat de Barcelona? Quin és el missatge de il•lusió que un cavall metàl•lic i curosament articulat pot aportar a un nen que frisa per veure, de prop, el Rei que ve de l’Orient? Per qui es fa la festa? El mateix podria dir d’altres cavalcades. En el mateix cas de Málaga, sembla ser que els carruatges de Ses Majestats encara no havien iniciat el recorregut, quan va ocórrer el fatal accident.

Quina funció hi tenen els caramels? No li acabo de veure. Per els nens, els caramels són un afegit a la màgia dels Reis de l’Orient. I per els més grans, sembla que, a vegades, hi hagi nivells seriosos de hipoglucèmia entre els més ganàpies. Per a mi, els caramels que es llencen des dels carruatges suposen una molèstia; empentes i patacades per veure qui n’aconsegueix més. Això si tens la sort de que no t’arribin a fer mal quan són llençats amb certa força de propulsió. La realitat és que els nens no tenen, avui per avui, necessitat d’uns caramels que, si no fos per les mares i àvies (també algun pare s’hi fa) anirien a parar a les butxaques d’uns adolescents que ja fa anys van deixar de creure en els Reis de l’Orient.

Cal revisar les nostres desfilades i veure si són coherents amb els seus objectius. El llançament de caramels pot estar integrat en altres desfilades festives. Però cal anar amb compte: no es pot confondre la cavalcada de Reis amb la rua del carnestoltes. Són coses molt diferents. Som a temps per revisar-ho i prendre decisions. El cas de Málaga no es pot repetir mai més a cap indret de la nostra geografia.

DIARI DE GIRONA, 10 de gener de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/10/despres-reis-reflexio/598879.html

www.drjosepcornella.com

L’ADÉU A UNA GRAN DONA

Diumenge passat, amb 103 anys, ens deixava una dona extraordinària, Rita Levi-Montalcini. Fou metge, neuròloga, infatigable investigadora, i, sobre tot, una persona compromesa amb el món en que li havia tocat viure. L’any 1986 va obtenir el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre els factors de creixement del sistema nerviós. Convençuda d’aquesta inevitable activitat del cervell, estava en contra de la jubilació o de rebre qualsevol subsidi. I això li va dur problemes econòmics, fins que al 2001 va ser nomenada senadora vitalícia. “És ridícul obsessionar-se per l’envelliment, deia. El meu cervell és ara millor que quan era jove. És cert que hi veig malament i que la oïda no m’acompanya. Però el meu cervell ha funcionat sempre bé. El més important per mi ha sigut tenir sempre actiu el cervell; intentar ajudar els demés i mantenir la curiositat pel món que m’envolta”. Sense solidaritat, sense curiositat, el cervell no creix.

Es considerava una fervent admiradora de Santiago Ramon i Cajal, el nostre premi Nobel, de qui en desatacava la seva capacitat científica, artística i moral. Tres conceptes que han d’anar junts en l’art de l’educació dels joves. Ella no podia concebre l’educació sense el coneixement del cervell humà.

Per això no s’estava de criticar els sistemes pedagògics actuals, ja que no han donat encara els efectes esperats. La joventut actual, amb més llibertat i privilegis, no sembla ni més feliç ni millor preparada per afrontar la vida que les generacions passades. Per què? Possiblement degut a que els sistemes didàctics (ni els d’abans ni els d’ara) no s’han basat en el coneixement dels extraordinaris mecanismes del cervell humà.

Ja fa uns anys, aquesta neuròloga italiana ens advertia que cal rebutjar l’accés a una carrera universitària pel sol fet d’assegurar una pensió. La millor pensió és la possessió d’un cervell en plena forma, en plena activitat, que ens permeti pensar fins el final. Contràriament a l’opinió corrent, el cervell no es dirigeix fatalment, amb els anys, cap a un procés de deteriorant irreversible. Què cal fer? Com deia Ramon y Cajal, cal estimular el cervell amb uns exercicis que el mantinguin actiu i en creixement.

I el temps? El temps no és or ni moneda de canvi, afirma. Ens ho havien fet creure des d’una perspectiva miserable de la vida. Per sort, el temps està a la nostra disposició fins el punt que el podem perdre utilitzant-lo en activitats no productives o assaborint-lo en el silenci. Sempre tindrem temps de sobres per allò que cadascú de nosaltres vol realitzar. Podem gaudir del temps!

 DIARI DE GIRONA, 3 de gener de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/01/03/ladeu-gran-dona/597992.html

www.drjosepcornella.com

VAQUES

El faraó, rei d’Egipte, va tenir un somni, i així ho va explicar a Josep, un home savi que estava a la presó. Explicava el faraó: “Vaig veure sortir del Nil set vaques grasses i boniques que anaven pasturant entre els joncs. Darrera d’elles, en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien sortit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les haguessin engolides : continuaven tan escarransides com abans (Gn 41, 18-21).” Josep ho va tenir clar. Aquell somni era l’anunci d’una crisi, potser de la primera crisi documentada de la història. I Josep, de manera coherent, va explicar al faraó el significat de les vaques, i el va aconsellar sàviament a fi de que, administrant amb intel·ligència i prudència els bens dels anys d’abundor, es poguessin afrontar, amb certa folgança, els anys de les vaques flaques. Diuen les cròniques que aquella gestió administrativa fou un èxit rotund. I Egipte va poder ajudar, fins i tot, els pobles veïns.

Han passat uns 3700 anys. Les crisis ja no es limiten a un poble; són globals. Ja no es mercadeja amb blat; s’utilitzen valors borsaris i bons de deute (i que ho entengui qui pugui!). Però la sensació de desesperació i de pessimisme deu ser la mateixa que sentí aquell grup de hebreus que decidiren baixar a Egipte per obtenir blat.

La història es repeteix. Hem tingut les vaques grasses i boniques. No han sortit del Nil; han sortit de l’anomenada societat del benestar. I ens hem cregut que aquest era ja el súmmum de la nostra civilització. Ens refiàvem dels negocis fonamentats en la vivenda, i s’anava especulant amb el seu preu. No es feu cas de les veus profètiques que advertien sobre la manca de sostenibilitat del sistema. Eren somiatruites que ens venien a esgarriar el somni bonic que ens havíem fet. No veiem que, amb aquests preus inflats, eren molts els joves que quedaven sense dret a la vivenda? No veiem que amb aquestes hipoteques, inflades i a dojo, s’engreixava un sistema capitalista que acabaria per rebentar? No veiem que estàvem creient que el nostre propi somni s’havia fet realitat? No. Al contrari; s’augmentava el teixit administratiu de l’Estat i es dilapidaven els diners sense uns arguments prou clars. On era l‘home intel·ligent i assenyat amb capacitat de liderar aquest món globalitzat que vivia a les mateixes cuixes de la lluna?

Han arribat les vaques flaques i s’han menjat les grasses. I no s’atipen. Qui hi posarà remei? De moment, com sempre, el poble és qui ha d’eixugar el deute: més impostos, més pressió, més angunia. Mentre, els responsables del desastre es reuneixen, viatgen, manegen la paella pel mànec. Estranya que la gent s’indigni?

www.drjosepcornella.com

SEGUIREM FUMANT?

Les decisions per tenir cura de la salut haurien de néixer del convenciment i no de les imposicions. Convèncer té molt més valor que legislar. I quan una llei no es basa en una bona argumentació, crea confusió.

És el que ha passat ara amb el tabac. Tenim llei, tenim vigilància policial, i tenim pintats una mena de “límits de seguretat” en alguns edificis públics. Per altra banda, hi ha tot un debat sobre la conveniència d’aquesta llei i les repercussions sobre el ram de la hostaleria o dels estanquers.

I, malgrat tot, el tabac danya seriosament la salut. Hi ha prou evidència científica com per afirmar que es tracta d’un producte que causa molt malefici. M’he fixat, darrerament, en dos estudis publicats.

El primer té una conclusió contundent: el tabac pot causar danys genètics en pocs minuts. Ja no es parla d’una llarga exposició ni d’una possibilitat de controlar el consum. Els investigadors de la universitat de Minessota han observat que un dels components químics del tabac (concretament, els hidrocarburs policíclics aromàtics) poden causar mutacions irreversibles en les cadenes d’ADN, que venen a ser com els arxius més ben guardats del disc dur de la nostra essència genètica. Aquestes alteracions es poden traduir en la aparició de cèl·lules cancerígenes i en una incapacitat de l’organisme per reaccionar tot destruint-les. I el pitjor és que aquest efecte mutant apareix al cap d’uns 15 o 30 minuts després de fumar la cigarreta. La rapidesa de la seva acció és la mateixa que si s’injectés la substància directament a l’organisme.

I el segon estudi fa referència a l’efecte nociu del tabac en el fetus durant la gestació. El que fins ara s’intuïa té ja la categoria de troballa científica: la nicotina interfereix la formació de les estructures cerebrals que serveixen de lligam entre les parts anteriors i les posteriors de l’encèfal. La conseqüència més immediata és un possible retard maduratiu del cervell del nen i una possible aparició de simptomatologia vinculada a la manca d’atenció i concentració.

No vull entrar en la conveniència de que hi hagi lleis que regulin l’ús del tabac. Em vull quedar amb la reflexió sobre la salut individual i la salut comunitària. Si bé la primera és un dret de cadascú (i, en tot cas, un deure moral), la salut comunitària ens obliga. Aquells qui fumen es pensaran si els és important i necessari deixar el tabac. Serà una decisió personal. Però si que caldria que aquests arguments estiguessin a l’abast d’aquells que encara no fumen i, sense una orientació clara, poden esdevenir fumadors.


Tractament addicció al tabac a Girona
www.drjosepcornella.com/addiccions.php

Tratamiento de adicción al tabaco en Girona
http://www.drjosepcornella.com/es/adicciones.php

PSICOFARMACOFÒBIA

Quan es desconeixen els mecanismes que controlen la natura, creix la creença en la màgia. Fa molts anys s’associava l’epilèpsia amb la possessió demoníaca. Galileo va tenir problemes quan va afirmar que la terra era rodona. I Miquel Servet fou condemnat per asseverar que la sang circulava per les venes i artèries. De la mateixa manera, van ser mal vistes les primeres ulleres per facilitar la visió.  Hi havia por de que qualsevol aproximació a la ciència pogués rebaixar els poders de la divinitat i dels seus representants. Eren temps en que, davant la impotència dels metges, calia recórrer a tota mena de sortilegis. Qualsevol innovació era vista des del recel.

Un dels camps on més ha costat que la ciència avancés ha estat el de la salut mental, on qualsevol alteració era contemplada dins una aureola de espectres demoníacs, culpabilitats, i greus tabús. Els “manicomis” permetien aïllar de la societat aquestes persones etiquetades com a desequilibrades, o amb diversos eufemismes per designar els mals atribuïts als “nervis”. El “manicomi” era el lloc on el malalt mental era tancat. No hi havia altra tractament que la camisa de força, les dutxes d’aigua freda, i,fins no fa masses anys, les cures de són i l’electroxoc. Mentre a partir dels anys quaranta va avançar notablement la lluita contra les infeccions amb els antibiòtics, els tractaments de les malalties de la ment seguien sense cap mena de progressió.

Afortunadament, les neurociències han avançat notablement en les darreries del segle passat. Les tècniques de neuroimatge han permès conèixer la intimitat del cervell humà i el funcionament de les connexions entre les neurones. Avui es pot “veure” quina és la funció que està alterada a cada malaltia, i quina és la zona del cervell que està afectada. Aquests descobriments han permès avançar en la psicofarmacologia. Els fàrmacs que es prescriuen actualment pel tractament dels trastorns mentals ja no pertanyen a l’empirisme; es coneix quin és el seu lloc d’acció i la resposta que es pot esperar, des de la diversitat que suposa qualsevol tractament mèdic.

Els manicomis antics s’han transformat en hospitals psiquiàtrics. I els tractaments es basen en el coneixement del procés de l’emmalaltir mental. Però segueixen encara vives algunes corrents populars de recel cap a aquest grup de fàrmacs. Hi ha una desconfiança cap a allò que actua a nivell mental, accentuada sovint per algunes informacions que apareixen a Internet. I aquesta desconfiança només va en detriment del benestar i de la qualitat de vida de la persona que sofreix un trastorn mental. Quan temps caldrà esperar encara per “normalitzar” aquest grup de fàrmacs de la mateixa manera que ho han estat, per exemple, els antibiòtics?

SOBRE LA PÍNDOLA

Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?

La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.

La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.

I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?

S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.

Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.

Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.

MALALTIA MENTAL I ESPERANÇA

La setmana passada va ser la festa de Sant Joan de Déu. Malgrat que el nom d’aquest sant va associat al món sanitari, se’n parla poc de ell com a precursor d’una atenció adequada als malalts mentals. Joan Ciudad, que era el seu nom, va anar a parar, diagnosticat de “bogeria”, a l’Hospital Real de Granada degut a uns fets protagonitzats al carrer. Allà va veure, amb horror, com eren tractats els malalts mentals i va comprendre que, lligats i engarjolats, tractats com a delinqüents, seria impossible la seva curació. I així fou com en sortir d’aquell infern va aconseguir fundar el primer hospital especialitzat en atendre persones amb malaltia mental. Primer acollia els malalts en cases d’amics i benefactors. Més endavant va haver de llogar una casa al granadí carrer Lucena. Fou, sens dubte, el primer “hospital psiquiàtric”. Era la tardor de 1539. I aquells malalts mentals, apartats i exclosos de la societat, començaren a rebre un tracte humà i a millorar les seves perspectives de vida.

Coincideix aquest record del sant granadí amb la publicació d’un estudi dut a terme al Canadà on es venen a desmuntar molts dels mites pessimistes que han anat lligats durant segles a l’esquizofrènia, com a malaltia mental greu i invalidant. En aquest estudi s’ha fet el seguiment a llarg termini de gairebé dos centenars de pacients. S’ha vist com han anat disminuint les conseqüències negatives de la malaltia, els ingressos a l’hospital, i s’ha aconseguit una millor reintegració a la vida social, familiar i laboral d’aquests malalts. La conclusió d’aquest estudi convida a l’optimisme moderat: la estabilitat en el funcionament global de la persona és més freqüent que el deteriorament.

Aquesta millora en el pronòstic, però, ha trigat en arribar. Fins fa pocs anys, el futur d’aquestes persones malaltes era francament obscur. La tasca dels hospitals psiquiàtrics, la consideració de l’esquizofrènia com a malaltia (de la mateixa manera que s’hi pot considerar una hepatitis), el desenvolupament de les xarxes de suport social al malalt i tots els avenços fets a partir de la recerca farmacològica, han permès que aquella intuïció de Sant Joan de Déu fos una realitat gairebé cinc segles més tard.

Malgrat tot, hi ha encara qui s’entesta en negar el valor dels avenços farmacològics. Mentre no es dubta de la administració d’antibiòtics davant un cas de pulmonia, hi ha qui s’esgarrifa per l’administració de antipsicótics en un cas d’esquizofrènia. En algun racó d’un subconscient indefinit, se segueix veient la malaltia mental com una categoria diferent, i es veuen els psicofàrmacs com elements de bruixeria. Costa acceptar els progressos en el coneixement de la ment... Malgrat el que encara ens falta!