DE LA JUBILACIÓ AL DUBTE

Dissabte passat, Jordi Évole ens convidava a apropar-nos al món de la jubilació, una etapa de la vida que hauria de cloure, amb joia (del llatí “jubilatio”), una etapa de treball. Una etapa de lleure cobrant la “pensió” que durant els anys de treball s’ha anat mereixent a través de les cotitzacions aportades. Però el seu magnífic treball periodístic, més que a la joia, portava al dubte. Em va sorprendre veure el que passava a la nació alemanya, posada com a model i exemple de tantes coses; aquella nació que vol liderar l’economia europea i que dicta les normes per fer les retallades més estúpides a la nostra Europa. Resulta, doncs, que a Alemanya, un senyor que hauria treballat tota la vida com enginyer, cobrava una pensió de 650 euros. Afegia que el lloguer del pis on vivia n’hi costava 600. Com es pot subsistir amb aquestes economies? La resposta estava en cercar algun petit treball (en diuen, eufemísticament, “minijobs”) per complementar, amb un màxim de 400 euros, el que rebia com a pensionista. Poca joia en la seva jubilació!

D’una banda es convida a prorrogar la vida laboral. Té una lògica. Els avenços en la promoció de la salut (i que no reculem mai en aquest aspecte!) han facilitat que les persones puguin viure més anys, mantenint vives les seves facultats de treball. Potser caldria una flexibilitat per adequar les tasques laborals a les condicions d’envelliment que tot ésser humà pateix. Potser caldria reduir la jornada laboral a partir de certa edat, i complementar amb una pensió l’ajustament dels sous a la reducció d’hores treballades. Potser caldria introduir molts factors de correcció. Però és evident que no es pot desaprofitar a la lleugera tot el cabal d’experiència que pot aportar a la vida activa del país una persona quan li arriba l’edat de jubilar-se.

En aquestes circumstàncies, em resulten molt difícil d’entendre les jubilacions anticipades. Puc entendre que en determinades professions, l’edat sigui un element determinant per el rendiment del treballador. Però la flexibilitat dins el món empresarial hauria de garantir l’aprofitament de l’experiència d’aquella persona en altres tasques laborals, dins la mateixa empresa o dins una altra. Garantint, tanmateix, l’entrada dels joves en el món del treball. Aquesta és una tasca urgent dels experts i dels governs.

La jubilació ha de ser motiu de joia. Però no hi ha joia si no hi ha qualitat de vida. La situació actual a Europa ens porta a molts dubtes. “Dubito ergo cogito; cogito ergo sum” va dir Descartes. Si dubto, penso. I si penso, existeixo. El dubte ens té que dur a la plena existència, a través del pensament i la reflexió per trobar nous camins que ens garanteixin una jubilació digne.

DIARI DE GIRONA, 14 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/14/jubilacio-al-dubte/608476.html

www.drjosepcornella.com