EL TREBALL NO ÉS UNA CONDEMNA

“Estimar el propi treball constitueix la millor aproximació concreta a la felicitat en aquesta terra”, va escriure Primo Levi. Però no és fàcil estimar el treball quan és vist com una condemna. I és que allò que va passar al principi, si es que realment va passar, es va interpretar malament. Des de petits, a historia sagrada, ens van repetir aquella maledicció ocorreguda al paradís, quan Eva i Adam tastaren la poma: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. El treball apareixia, davant la humanitat, com una maledicció. El fet d’elevar a paraula divina allò que no era més que un mite sobre l’origen de la humanitat, va suposar una visió negativa del treball. El veritable càstig és l’atur.

La situació d’una crisi que no s’acaba ens fa replantejar els valors del treball. Tenim situacions greus d’atur que porten a la misèria i a la precarietat extremes. I tenim prejubilacions que no podem entendre en persones que estan plenament capacitades pel treball. Però tot es fa al servei del capital, i amb cega obediència a uns normes que imposen des de dalt, amb la pretesa intenció de sanejar una crisi que ells han provocat. El servilisme al diner causa inestabilitat laboral i una inseguretat en el dia a dia. Tanmateix, mentre creixen les situacions de pobresa, augmenten aquells casos de fatxendes que es fan amb importants sumes de diners, que enganyen i estafen i que, malgrat ser condemnats, no tornen ni un cèntim del que han robat.

Amb tota aquesta situació, no és senzill educar els valors del treball. Els pares només podran transmetre aquests valors si demostren estima cap el propi treball (el que sigui) i treballen a gust.

No és fàcil educar els valors del treball quan s’ha inculcat un cute al diner. Ni quan es confon treball amb èxit. La lluita obsessiva per l’éxit (l’éxit acadèmic, tanmateix) és orígen d’ansietats i frustracions.

Educar els valors del treball vol dir també ensenyar que, a la vida, tot suposa un esforç. Durant uns anys ha prevalgut el sentiment d’opulencia que tot ho permetia. I als fills se’ls prometien regals substanciosos si aprobaven el curs, sense tenir en compte que, a la vida real, tot guany suposa un esforç, i que el que es demana és, senzillament, fer la feina ben feta. Sense que això suposi cap premi més enllà d’un sou pactat.

En una situació de crisi, cal educar els valors del treball per ell mateix, de manera que els joves puguin descobrir l’estima cap el treball. Cal avançar malgrat els càntics de sirena que ens en volen distreure. Malgrat la “troika” i els demès oficiants d’aquest culte al diner. No deixa de tenir lògica que els Estats Units sigui l’únic país on avui no es celebra la festa del treball.

DIARI DE GIRONA, 1 de maig de 2014.

Dr. Josep Cornellà i Canals

DE LA JUBILACIÓ AL DUBTE

Dissabte passat, Jordi Évole ens convidava a apropar-nos al món de la jubilació, una etapa de la vida que hauria de cloure, amb joia (del llatí “jubilatio”), una etapa de treball. Una etapa de lleure cobrant la “pensió” que durant els anys de treball s’ha anat mereixent a través de les cotitzacions aportades. Però el seu magnífic treball periodístic, més que a la joia, portava al dubte. Em va sorprendre veure el que passava a la nació alemanya, posada com a model i exemple de tantes coses; aquella nació que vol liderar l’economia europea i que dicta les normes per fer les retallades més estúpides a la nostra Europa. Resulta, doncs, que a Alemanya, un senyor que hauria treballat tota la vida com enginyer, cobrava una pensió de 650 euros. Afegia que el lloguer del pis on vivia n’hi costava 600. Com es pot subsistir amb aquestes economies? La resposta estava en cercar algun petit treball (en diuen, eufemísticament, “minijobs”) per complementar, amb un màxim de 400 euros, el que rebia com a pensionista. Poca joia en la seva jubilació!

D’una banda es convida a prorrogar la vida laboral. Té una lògica. Els avenços en la promoció de la salut (i que no reculem mai en aquest aspecte!) han facilitat que les persones puguin viure més anys, mantenint vives les seves facultats de treball. Potser caldria una flexibilitat per adequar les tasques laborals a les condicions d’envelliment que tot ésser humà pateix. Potser caldria reduir la jornada laboral a partir de certa edat, i complementar amb una pensió l’ajustament dels sous a la reducció d’hores treballades. Potser caldria introduir molts factors de correcció. Però és evident que no es pot desaprofitar a la lleugera tot el cabal d’experiència que pot aportar a la vida activa del país una persona quan li arriba l’edat de jubilar-se.

En aquestes circumstàncies, em resulten molt difícil d’entendre les jubilacions anticipades. Puc entendre que en determinades professions, l’edat sigui un element determinant per el rendiment del treballador. Però la flexibilitat dins el món empresarial hauria de garantir l’aprofitament de l’experiència d’aquella persona en altres tasques laborals, dins la mateixa empresa o dins una altra. Garantint, tanmateix, l’entrada dels joves en el món del treball. Aquesta és una tasca urgent dels experts i dels governs.

La jubilació ha de ser motiu de joia. Però no hi ha joia si no hi ha qualitat de vida. La situació actual a Europa ens porta a molts dubtes. “Dubito ergo cogito; cogito ergo sum” va dir Descartes. Si dubto, penso. I si penso, existeixo. El dubte ens té que dur a la plena existència, a través del pensament i la reflexió per trobar nous camins que ens garanteixin una jubilació digne.

DIARI DE GIRONA, 14 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/14/jubilacio-al-dubte/608476.html

www.drjosepcornella.com