QUAN EN DÈIEM FIRES ...

Quan en dèiem Fires feia fred, i estrenàvem abric i bufanda. I el passamuntanyes que et tapava les orelles. I les festes començaven el dia 28 a la tarda. No sabíem massa bé com començaven, però hi havia un inusual repic de campanes.

Quan en dèiem Fires el dia de Sant Narcís era molt important. Al matí ens despertaven uns petards anomenats morters. I amb l’avi anàvem a veure com sortien gegants i capgrossos, amb l’àguila i l’Ajuntament de les Cases Consistorials. I l’alcalde i els regidors anaven amb frac i barret de copa. I duien un espasí. I els “serenos” duien la bandera de la ciutat. I tots plegats esperaven, al peu de l’escalinata, que baixessin solemnement el Bisbe i els canonges, molt mudats, mentre les campanes repicaven com boges. Era un moment de gran solemnitat, i l’avi, respectuosament, es treia la gorra. Veiem entrar la comitiva a l’església de Sant Félix, i l’àguila, els gegants i els capgrossos els feien reverències. I nosaltres no hi entràvem. “Li fan un ofici a Sant Narcís”, em deia l’avi, i jo em quedava igual. Quan en dèiem Fires anàvem a venerar Sant Narcís el dia 29 a la tarda. L’església feia olor de cera i encens. I la capella del Sant estava plena a vessar. La gent, agenollada, resava no se sap què. I entravem al cambril del sant i fèiem un petó a la relíquia. I ens donaven el cotó pel mal d’orella. I cada any ens explicaven tota la història d’aquell sant que només recordàvem un dia a l’any.

Quan en dèiem Fires teníem festa de l’escola tota la setmana. I així podíem anar als “cavallitos”, als autos de xoc, a la “nòria”, a la muntanya russa, al “làtigo”. I pescàvem unes tortugues mig esmorteïdes. I, més grans, fèiem punteria amb l’escopeta. I anàvem al guinyol. I cantàvem allò de “quan més lleig, més dolent; més dolent, més dimoni; i els dimonis a l’infern”. I jugàvem a la tómbola per que no ens toqués res. I menjàvem cotó de sucre i un “perro caliente”. I anàvem al circ. I és que hi havia coses que només es podien fer per Fires.

Quan en dèiem Fires fèiem la castanyada al vespre del dia de Tots Sants. Abans havíem menjat els panellets de can Puig. I havíem alabat els de pinyons, malgrat “cada any són més cars...”. Era un dia intens el de Tots Sants, com un parèntesi en mig de Fires. Al matí calia anar al cementiri. I de les atraccions, millor oblidar-se’n.

Quan en dèiem Fires anàvem a veure el “Certamen”, que ens semblava gran i innovador. No es pagava entrada. Carregàvem amb propagandes que no servien de res. Quan en dèiem Fires, els focs artificials s’enlairaven el dia 5 de novembre, a la llera de l’Onyar. I acabaven amb un rètol de foc que deia: “Gloria a San Narciso”.

Tot això passava quan en dèiem Fires; ara en diuen “barraques”, i passen coses diferents.

DIARI DE GIRONA, 31 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

ASSETJAMENT VIRTUAL

Aquesta setmana s’ha parlat de ciberbullying, a partir d’uns fets passats en un Institut de les nostres comarques, i de la ferma actuació per part de la direcció. El ciberbullying consisteix en l’assetjament a través d'Internet, i és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. Segons dades recents, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

La situació és greu, i pot arribar a extrems terribles per la persona assetjada, que se sent greument intimidada, i, a vegades, amb conductes autolesives. Per tant, cal prevenir i estar alerta dels signes i símptomes que puguin fer sospitar-ho. L’educació és fonamental. En aquesta època en que tot és a la xarxa, cal ensenyar a protegir la pròpia intimitat i a guardar les dades personals, i de la vida privada. Cal que els nens evitin la temptació de les xarxes i publicar dades que, en un moment donat, es poden tornar en contra seva. Els amics han de ser de carn i ossos, no “virtuals”.

El nen del nostre segle ha de ser advertit dels perills d’entrar a xats o fòrums de contingut radical, o de fer contactes anònims, i, sobre tot, de quedar amb persones desconegudes, malgrat siguin “amics” de la xarxa.

Actualment, es recomana sospitar ciberbullying en el cas de que els pares observin que el seu fill és amenaçat, humiliat o provocat per altres menors, o si publiquen fotografies d’ell una mica compromeses. O si es descobreix que hi ha qui difon falsos rumors, malgrat puguin semblar innocents. O si es troben perfils o pàgines anònimes o, fins i tot, un fals perfil, dedicats a difamar-lo. Cal fer cas del fill que es queixa de que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil, o de que rep amenaces o insults a la xarxa o en forma de missatges de mòbil.

L’actuació davant la sospita ha de ser ràpida. Cal prendre les mesures adequades, tancant les connexions. I si les amenaces són greus, caldrà actuar amb fermesa, denunciant la situació, en primer lloc, davant el centre educatiu.

Tanmateix, cal vigilar que els propis fills no estiguin en grups que practiques aquest assetjament informàtic a altres. Cal educar que tot tracte a través de la xarxa no deixa de ser un tracte humà i que mereix totes les consideracions de respecte i correcció.

Com a pares, tenim la responsabilitat de que els nostres fills facin un us raonable, sensat, prudent i responsable de les xarxes. No ens té que acomplexar el fet de tenir menys coneixements informàtics que els propis fills.

DIARI DE GIRONA, 24 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

INCONGRUÈNCIES

Dissabte passat, a l’alçada de la carretera de França, entre el pont de la Barca i l’Hospital Trueta, em van avançar dos cotxes. Portaven un numero al darrera, i feien petar estrepitosament el motor. No puc jutjar si la seva velocitat era la que s’adequava al tram urbà. Però, en qualsevol cas, anaven amb pressa. No hi havia cap dubte que havien participat en el 61è Rally Costa Brava que va tenir, crec, un punt important a la nostra ciutat. Imagino que la cursa ja s’havia acabat, i, tal vegada, anaven a donar un volt.

Just fa un parell de setmanes s’havia celebrat a tot Catalunya la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. El lema era: “Aire net – Fes el pas!”. És ja una tradició de la darrera setmana de setembre, en que es vol conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de deixar aparcat el vehicle particular i, mitjançant el transport públic, amb bicicleta, o caminant, aconseguir uns nivells més baixos de contaminació atmosfèrica. Ens cal millorar la qualitat de l’aire que respirem a les ciutats. En aquesta campanya es deia que “escollir el transport públic col•lectiu per anar a la feina, caminar o moure’s en bicicleta per anar de compres en comptes d’agafar el cotxe pot ser una bona forma de protegir i millorar la salut”. Ben cert. Cal conscienciar a la població del creixent risc que suposa el fet de cremar gasolina. Cal que la ciutadania sigui sensible a l’impacte ambiental del transport. I es feren diverses activitats al carrer, amb exposició de cotxes elèctrics, i també a les escoles. A alguns llocs hi havia uns detectors de gasos que t’indicaven fins a quin punt no estaves contribuint a l’escalfament de l’atmosfera i a la contaminació.

I, feta aquesta campanya, sembla que tinguem memòria de peix. El rally, que també és una tradició de cada tardor, ens porta cotxes que fan una cursa, amb gran despesa de combustible, sense massa consciència de la contaminació del medi ambient. I els mateixos que feien possible la Setmana de la Mobilitat Sostenible, Generalitat i Ajuntament, donaven suport ara a aquesta cursa que no hi té res a veure... He donat un cop d’ull als trams: les Guilleries i la muntanya dels Àngels. Un clàssic, tanmateix. De nou els nostres boscos sofreixen la contaminació gratuïta del monòxid de carboni.

Ens cal ser congruents. En nom del canvi climàtic hem sigut capaços de modificar molts costums i tradicions. La defensa dels animals i de la naturalesa ens ha dut a dràstiques decisions. Que farem amb els rally’s? Quina ha de ser la conducta social? No podem educar un dia els valors ecològics per demostrar, a les dues setmanes, que qui mana és el diner. Per damunt de tot ens cal ser congruents amb la nostra conducta.

DIARI DE GIRONA, 17 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona

VOLUNTARIAT I SALUT

A la facultat de Medicina de la Universitat de Exeter, al Regne Unit, s’ha dut a terme una gran revisió sistemàtica i una metanàlisi sobre els beneficis del voluntariat. El treball, publicat a la prestigiosa revista BMC Public Health, conclou que el voluntariat ajuda a millorar la salut mental del qui el du a terme, i ajuda a viure més anys. hi ha dades concretes. Per exemple, la mort sobtada (infart, ictus, ...) es redueix en un 20% en les persones que dediquen una part del temps al voluntariat social, de manera comparativa amb els qui no ho fan. Tanmateix, en els voluntaris es donen nivells més baixos de simptomatologia depressiva, augmenta la satisfacció amb la vida, i millora el sentiment de benestar. Disminueixen els ingressos hospitalaris, i tenen més capacitat per gestionar l’estrès.

A que es deuen aquestes millores en la salut física i mental? No està clar. D’una part, les activitats de voluntariat solen associar-se a l’exercici físic i això sempre és bo. Però també suposa un estat d’ànim optimista, de treure el temps d’allà on sigui, d’un sentiment vital i vitalista.

No és fàcil quantificar el nivell de implicació de la població en activitats de voluntariat. A nivell del nostre país, un xic més del 30% de la població afirma haver realitzat aquestes activitats en algun moment de la seva vida. Però aquesta xifra es redueix al 17% quan preguntem per les persones que han realitzat activitats de voluntariat durant l’últim any. Moltes persones ho fan per motius altruistes, per ajudar els demés. Altres, per cobrir una necessitat personal (absolutament vàlida) de sentir-se útils en aquesta vida. El cert és que els voluntaris fan falta. En uns moments de crisi profunda a la nostra societat, les demandes del voluntariat són més i més grans. Ha quedat clar que l’Administració no arriba a cobrir les necessitats de les persones. Són els voluntaris els qui, sovint, fan aquesta tasca de suport en àmbits tan diversos que van des de l’ensenyament a la sanitat, passant pels serveis socials.

Segons dades de casa nostra, el 92% dels voluntaris se senten satisfets amb la tasca que han fet. Aleshores, davant tot això, jo em pregunto per què no hi ha més gent compromesa en accions de voluntariat social? Potser manca temps per arribar a “donar” una part del propi temps. Potser manca informació sobre les possibles activitats de voluntariat. I potser, encara, pot mancar un interès personal. Però crec que aquest interès personal s’incrementaria des d’una bona informació i un bon coneixement de les realitats socials del nostre país.

DIARI DE GIRONA, 10 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

DEL CERVELL A L’ÀNIMA

La setmana passada centrava el meu escrit en els “cervells en miniatura” que s’utilitzen per l’estudi de la prevenció i tractament de determinades malalties. Un col·lega, expert en bioètica, em comentava que, de fet, es tracta de rèpliques de teixit nerviós que no tenen res a veure amb el cervell humà. I si aquesta investigació duta a terme a Àustria ens ha de servir per estudiar la fisiopatologia cerebral i les malalties mentals, benvinguda sigui. Són més preocupants, em comentava, les investigacions en neurociències (tomografia amb emissió de positrons, ressonància magnètica funcional i altres) en que es redueix l’ànima o la consciència a pures reaccions bioquímiques de les neurones.

L’eterna pregunta és sobre on està el límit entre el cervell (estructura) i aquella capacitat de transcendir que anomenem ànima. No està clar. Els savis dubten a l’hora de parlar sobre allò que és el distintiu de l’espècie humana. El meu admirat Ramón y Cajal escriu: “Jo perseguia cèl·lules de formes delicades i elegants, les misterioses papallones de l’ànima, el batec d’ales de les quals qui sap si algun dia aclarirà els secrets de la vida mental… L’artifici sobirà de la substància grisa és tan envitricollat que ha desafiat i desafiarà per molts segles l’obstinada curiositat dels investigadors”. Més enllà del microscopi, ens queda el misteri.

J. A. Marina atribueix a la intel·ligència humana una funció creadora: inventar un món humà. Un món que coneixem a partir de la ciència. Però ens quedaríem molt esquifits si no avancéssim cap a la transfiguració d’aquest món a partir de l’art i de les creences espirituals i religioses; si no hi apliquéssim la tècnica ni l’ètica. Antonio Damásio, reconegut investigador en neurociències, afirma que la consciencia pot haver obert camí en l’evolució humana cap a un ordre de creacions nou que no hauria estat possible sense ella: consciència, religió, organitzacions polítiques i socials, arts, ciències i tecnologies. Hi hauria una consciència central, biològica, neurològica... Però, més enllà, hi ha una consciència ampliada, una elaboració que situa el nostre organisme en l’esdevenir històric.

Per tant, tot i reconeixent l’immens valor de la recerca en neurociències, mai hem d’oblidar que, més enllà dels circuits neuronals, l’home posseeix una consciència que li permet una actitud de transcendència, que no deixa de ser una victòria sobre l’egoisme. Malgrat els avanços tecnològics, en paraules gens sospitoses d’Erich Frömm, la transcendència es l’estructura clau de la maduració humana, del procés alliberador i de tot itinerari religiós qualitativament interessant.

DIARI DE GIRONA, 3 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona