Quan en dèiem Fires el dia de Sant Narcís era molt important. Al matí ens despertaven uns petards anomenats morters. I amb l’avi anàvem a veure com sortien gegants i capgrossos, amb l’àguila i l’Ajuntament de les Cases Consistorials. I l’alcalde i els regidors anaven amb frac i barret de copa. I duien un espasí. I els “serenos” duien la bandera de la ciutat. I tots plegats esperaven, al peu de l’escalinata, que baixessin solemnement el Bisbe i els canonges, molt mudats, mentre les campanes repicaven com boges. Era un moment de gran solemnitat, i l’avi, respectuosament, es treia la gorra. Veiem entrar la comitiva a l’església de Sant Félix, i l’àguila, els gegants i els capgrossos els feien reverències. I nosaltres no hi entràvem. “Li fan un ofici a Sant Narcís”, em deia l’avi, i jo em quedava igual. Quan en dèiem Fires anàvem a venerar Sant Narcís el dia 29 a la tarda. L’església feia olor de cera i encens. I la capella del Sant estava plena a vessar. La gent, agenollada, resava no se sap què. I entravem al cambril del sant i fèiem un petó a la relíquia. I ens donaven el cotó pel mal d’orella. I cada any ens explicaven tota la història d’aquell sant que només recordàvem un dia a l’any.
Quan en dèiem Fires teníem festa de l’escola tota la setmana. I així podíem anar als “cavallitos”, als autos de xoc, a la “nòria”, a la muntanya russa, al “làtigo”. I pescàvem unes tortugues mig esmorteïdes. I, més grans, fèiem punteria amb l’escopeta. I anàvem al guinyol. I cantàvem allò de “quan més lleig, més dolent; més dolent, més dimoni; i els dimonis a l’infern”. I jugàvem a la tómbola per que no ens toqués res. I menjàvem cotó de sucre i un “perro caliente”. I anàvem al circ. I és que hi havia coses que només es podien fer per Fires.
Quan en dèiem Fires fèiem la castanyada al vespre del dia de Tots Sants. Abans havíem menjat els panellets de can Puig. I havíem alabat els de pinyons, malgrat “cada any són més cars...”. Era un dia intens el de Tots Sants, com un parèntesi en mig de Fires. Al matí calia anar al cementiri. I de les atraccions, millor oblidar-se’n.
Quan en dèiem Fires anàvem a veure el “Certamen”, que ens semblava gran i innovador. No es pagava entrada. Carregàvem amb propagandes que no servien de res. Quan en dèiem Fires, els focs artificials s’enlairaven el dia 5 de novembre, a la llera de l’Onyar. I acabaven amb un rètol de foc que deia: “Gloria a San Narciso”.
Tot això passava quan en dèiem Fires; ara en diuen “barraques”, i passen coses diferents.
DIARI DE GIRONA, 31 d’octubre de 2013.
Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada