CONSELLS DE VIDA

En aquest inici d’any m’han fet un petit obsequi immaterial. Són petites coses d’aquelles que et fan pensar. És el testimoni de Bronnie Ware, una infermera australiana bolcada en les cures pal•liatives cap els pacients desnonats. En el seu relat dona testimoni dels sentiments d’aquelles persones que veuen proper el seu final. I conclou amb les cinc lamentacions més freqüents en els moribunds. Val la pena comentar-les, i fer-les servir per orientar els bons propòsits en aquest començament de 2014.

“M’hauria agradat tenir la valentia per viure la vida que realment volia, no la que els altres esperaven de mi”. És el lament més freqüent. I és que molta gent no arriba a fer ni la meitat de les coses que s’havia proposat. Per tant, seria bo intentar, aquest any que comença, fer realitat la major part dels somnis que puguem mentre encara tinguem forces; quan perdem la salut ja és massa tard!

“M’hauria agradat treballar menys”. És una queixa difícil d’entendre en temps d’atur i de crisi. Però es tracta de repensar les necessitats econòmiques reals per evitar l’estrès i el neguit en allò que no és realment important.

“Desitjaria haver tingut l’audàcia suficient per expressar els meus sentiments”. Quants sentiments poden quedar reprimits per no entrar en conflicte amb l’entorn més proper? Quantes persones s’han acomodat en una mediocre existència, renunciant a ser allò que haurien estat capaces de ser? Caldria aprendre a ser honestos i sincers amb nosaltres mateixos i amb aquelles persones que tenim més a l’entorn. Les relacions saludables també son font de salut.

“M’agradaria no haver perdut el contacte amb els meus amics”. Quan arriba el final de la vida, la gent es lamenta dels amics que han quedat a les voreres dels camins; no hem tingut temps per a ells. I la soledat és sempre dolenta. La persona necessita ser estimat, recolzar-se en els amics, poder fer confidències. Diu l’infermera que tothom enyora els seus amics quan s’està morint. Per tant, cal anar contra el ritme que imposa el pas del temps i no deixar de banda les amistats.

“M’hauria d’haver permès ser més feliç...” I és que la vida ha de ser una lluita i un treball per obtenir la felicitat, malgrat això suposi trencar motlles i canviar hàbits de vida. Cal somriure. cal trobar la capacitat interior de ser feliç. Cal desenvolupar la virtut del bon humor, que és la virtut que ajuda a viure amb plenitud, malgrat que les circumstàncies no siguin les millors.

DIARI DE GIRONA, 9 de gener de 2014.

Josep Cornellà Canals

Psiquiatra de Girona