EXIGÈNCIA DE PERFECCIÓ

Precedint les festes de Nadal, junt amb les felicitacions, els fills en edat d’estudiar, han dut les notes de les avaluacions del primer trimestre. I han arribat els primers disgustos davant els insuficients que són indicadors d’un mal aprofitament del temps. Tanmateix, però, hi ha els disgustos dels insatisfets. Hi ha pares que mostren una gran exigència amb els estudis dels fills, com si aquests fossin només “productors de bones notes”. Deia un gran pedagog que darrera un pare molt exigent sol amagar-se una persona molt insegura; que en les bones notes del fill busquen una seguretat davant una vida que no se senten capaços de controlar. Però el fill no resta impune davant unes exigències que van més enllà del que hauria de ser bàsic i fonamental, com és l’educació de la responsabilitat. Quan els pares exigeixen sempre millors notes, els fills també es senten insegurs, doncs pensen que mai faran prou, que han de demostrar constantment la seva vàlua. Aleshores, apareix passivitat. El fill esperarà instruccions sobre el que han de fer. I tot plegat porta a una pèrdua d’autoestima. Quan no es reconeixen adequadament les fites aconseguides, amb manca d’autonomia i de automotivació, arriben a tenir una mala imatge d’ells mateixos.

Quan hi ha una exigència de notes, els fills perden espontaneïtat. Creix el temor de que allò que facin o diguin no encaixi en els objectius o en els interessos que altres els hi ha marcat per a ells. Manca l’expressió de les emocions si viuen pendents de les obligacions imposades. Es trist veure un adolescent que se sent incapaç d’avançar cap a la seva pròpia independència. I és més trist encara si considerem que es tracta d’un equilibri inestable. Que tot plegat porta a sentiments d’ansietat i de neguit, que pot acabar amb conductes agressives. L’adolescent pressionat absurdament buscarà escapar dels sentiments contradictoris de rancor i de culpabilitat, i, des de la rebel•lia, descarregarà la seva agressivitat sobre ell mateix o sobre els de més a prop, siguin els germans petits o els companys de l’escola. Finalment, les frustracions i els desànims poden dur a conductes perfeccionistes i obsessives de nefastes conseqüències.

Què cal fer? És important, per damunt de tot, considerar totes les necessitats afectives i emocionals dels fills. El fill no és una nota. I mai fer xantatge amb les notes. Per damunt de tot és important recordar que educar vol dir ajudar a créixer una persona. I l’acte més important és ser capaç de transmetre la responsabilitat. Animar i estar al costat és molt important. Però és més important encara tenir la capacitat de, sense deixar de estar al costat, anar prenent distàncies. “La teva vida, fill, és teva; et pertany!”.

DIARI DE GIRONA, 16 de gener de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona