ATROPELLAMENT D'UN CICLISTA

Llegeixo al Diari de Girona que dimarts a la tarda, a la plaça de Catalunya, un ciclista va resultar atropellat per un cotxe. Malgrat l’impacte, només va patir ferides lleus. Segons diu la breu crònica dels fets, el ciclista passava bastant ràpid, i sense mirar, per un pas de vianants. I el cotxe no va tenir temps de reaccionar. Jo no hi era, i per tant, el meu escrit es basa en els fets relatats. Però si que he sigut testimoni de moltes altres situacions que haurien pogut acabar amb desastre de greus conseqüències. A vegades, els gironins podem pensar que entre les funcions de l’àngel de la catedral hi ha la de vetllar per la seguretat dels ciclistes d’aquesta ciutat...

He denunciat en aquestes pàgines del Diari moltes situacions viscudes que mereixerien una atenció per part de qui tingui que tenir cura de la seguretat dels gironins (i que no és, per cert, el nostre àngel catedralici). Si només es dediqués un mínim 10% de la cura amb que es vigilen els cotxes estacionats a les zones blaves a la vigilància dels vehicles de dues rodes, milloraria molt la qualitat circulatòria de la nostra urbs. Segons diu la notícia, el ciclista va creuar el pas de vianants. La meva primera pregunta és: què hi feia un vehicle per un pas dissenyat per que hi circulin els vianants? D’entrada, si un ciclista vol utilitzar el pas zebra (que hi pot tenir el seu dret; no ho discuteixo), hi hauria de passar, senzillament, com un vianant. Això vol dir, adequar la seva velocitat a la que tindria qualsevol vianant. El ciclista pot fer ús del del dret i les prioritats que atorguen aquestes ratlles blanques pintades a la carretera. Però sense oblidar de mirar a un i altre costat abans de passar: tenim tot el dret del món, però ens cal garantir la seguretat abans que res.

Hi ha més normes que han de ser d’obligat compliment per la seguretat i convivència de tots. Per exemple, de nit, no es pot circular sense llums ni elements reflectants que facin visible el vehicle i el seu conductor. La llum blanca al davant i la vermella al darrera, ben visibles per a conductors i vianants, han de ser d’obligat compliment. I cal dur el timbre per avisar als vianants, especialment quan, amb tota prudència, es circula per la voravia.

Defenso les bicicletes i admiro els ciclistes que han escollit aquest vehicle per els seus desplaçaments. Cal reconèixer la seva contribució a l’ecologia. Però no es poden oblidar les normes de circulació bàsiques. I demano a qui correspongui que en tingui cura per el bé de tots. Abans que ho lamentem.

DIARI DE GIRONA, 21 de març de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/03/21/atropellament-dun-ciclista/609502.html

www.drjosepcornella.com 

OBSERVACIONS CÍVIQUES

Un vespre qualsevol, a Girona, en una línea qualsevol del bus urbà. El vehicle va força ple. Pugen un nen d’uns vuit anys, seguit d’una senyora que, endevino, podria ser la seva mare, i una altra senyora. Aquesta és gran, i, per caminar, s’ajuda amb un bastó. Queda només un seien buit al bus. El nen, ràpid, va i s’hi asseu. La mare somriu, i es queda al costat. La senyora gran, amb més dificultat en el caminar, s’ho mira. I es queda dreta. El nen seu, la mare somriu, i un senyor, anònim, s’aixeca i ofereix el seu seient a la persona gran, que ho agraeix. El nen no ho vist. La mare, si hi ha vist, ho ha dissimulat molt bé. I l’autobús segueix.

A Barcelona. Línia 5 del metro. A la parada del Clínic puja força gent. Em crida l’atenció una senyora amb un perfil que no enganya: semblant terriblement pàl•lid, mocador al cap que dissimula una alopècia, i signes de fatiga a l’expressió del rostre. No hi ha lloc per seure. Quatre adolescents, des dels seus seients, van jugant amb seu iPhone, riallers i absents al drama que no oculta la passatgera nouvinguda. Ella, dreta, s’agafa com pot a una de les barres del ferrocarril. Ells segueixen,jugant, aclofats als seus seients. Baixo del metro a Horta. L’escena no ha canviat.

Són observacions cíviques; dues observacions de la vida diària que m’han fet pensar en la necessitat d’allò que hauria de ser la norma cívica, l’educació bàsica per la convivència humana. Qui educa? D’entrada penso i afirmo que la tant fiscalitzada “Educació per la ciutadania” no ha servit de res. Això, en el cas de que s’hagi ensenyat d’una manera correcta. Possiblement, aquesta assignatura ha sigut un de tants invents per omplir uns currículums acadèmics amb belles intencions, sense tenir en compte la necessitat dels continguts.

Qui educa? Després he pensat que les normes d’educació, allò que en dèiem “urbanitat”, s’ha d’ensenyar a casa i cal predicar-les amb l’exemple. Que no s’hi val en confiar-ho tot a l’escola, dimitint de les tasques inherents a la condició de pares.

I, finalment he tornat a un vell concepte: l’educació és tasca dels pares. Cal evitar confusions. El nen és educat des de que neix per uns pares, per una família. I aquesta educació es basa, sobre tot, en la defensa d’uns valors de convivència i en un exemple de vida. I l’escola, des de l’ensenyament, reforça aquesta educació rebuda a casa. La col•laboració entre l’escola i la família rau en aquesta reciprocitat educativa; no en que els pares ajudin els fills a fer els deures... A cadascú allò que li pertoca!

DIARI DE GIRONA, 7 de febrer de 2013. www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/07/observacions-civiques/603126.html

www.drjosepcornella.com