OBSERVACIONS CÍVIQUES

Un vespre qualsevol, a Girona, en una línea qualsevol del bus urbà. El vehicle va força ple. Pugen un nen d’uns vuit anys, seguit d’una senyora que, endevino, podria ser la seva mare, i una altra senyora. Aquesta és gran, i, per caminar, s’ajuda amb un bastó. Queda només un seien buit al bus. El nen, ràpid, va i s’hi asseu. La mare somriu, i es queda al costat. La senyora gran, amb més dificultat en el caminar, s’ho mira. I es queda dreta. El nen seu, la mare somriu, i un senyor, anònim, s’aixeca i ofereix el seu seient a la persona gran, que ho agraeix. El nen no ho vist. La mare, si hi ha vist, ho ha dissimulat molt bé. I l’autobús segueix.

A Barcelona. Línia 5 del metro. A la parada del Clínic puja força gent. Em crida l’atenció una senyora amb un perfil que no enganya: semblant terriblement pàl•lid, mocador al cap que dissimula una alopècia, i signes de fatiga a l’expressió del rostre. No hi ha lloc per seure. Quatre adolescents, des dels seus seients, van jugant amb seu iPhone, riallers i absents al drama que no oculta la passatgera nouvinguda. Ella, dreta, s’agafa com pot a una de les barres del ferrocarril. Ells segueixen,jugant, aclofats als seus seients. Baixo del metro a Horta. L’escena no ha canviat.

Són observacions cíviques; dues observacions de la vida diària que m’han fet pensar en la necessitat d’allò que hauria de ser la norma cívica, l’educació bàsica per la convivència humana. Qui educa? D’entrada penso i afirmo que la tant fiscalitzada “Educació per la ciutadania” no ha servit de res. Això, en el cas de que s’hagi ensenyat d’una manera correcta. Possiblement, aquesta assignatura ha sigut un de tants invents per omplir uns currículums acadèmics amb belles intencions, sense tenir en compte la necessitat dels continguts.

Qui educa? Després he pensat que les normes d’educació, allò que en dèiem “urbanitat”, s’ha d’ensenyar a casa i cal predicar-les amb l’exemple. Que no s’hi val en confiar-ho tot a l’escola, dimitint de les tasques inherents a la condició de pares.

I, finalment he tornat a un vell concepte: l’educació és tasca dels pares. Cal evitar confusions. El nen és educat des de que neix per uns pares, per una família. I aquesta educació es basa, sobre tot, en la defensa d’uns valors de convivència i en un exemple de vida. I l’escola, des de l’ensenyament, reforça aquesta educació rebuda a casa. La col•laboració entre l’escola i la família rau en aquesta reciprocitat educativa; no en que els pares ajudin els fills a fer els deures... A cadascú allò que li pertoca!

DIARI DE GIRONA, 7 de febrer de 2013. www.diaridegirona.cat/opinio/2013/02/07/observacions-civiques/603126.html

www.drjosepcornella.com