HANNAH I LA MARIHUANA

En el seu moment va ser Hannah Montana i va tenir una munió de fans i de seguidors. Va crear imatge entre la gent jove. I fa poques setmanes, la protagonista de la sèrie, Miley Cyrus en la realitat, va fer un gest de menyspreu cap els seus admiradors. A la cerimònia d’entrega dels premis MTV d’Europa, a Amsterdam, va embolicar i va encendre el que semblava ser un porro de marihuana, davant el públic i davant les càmeres, en el seu discurs d’acceptació del premi al millor vídeo. El gest suposa un repte i una normalització d’una acció que, en principi, hauria de ser reprovable. La popularitat de l’actriu fa que aquesta acció arribi molt més enllà i, especialment, a gent jove. Quin és el missatge que arriba? Doncs que no n’hi ha per tant, que això de la marihuana és un producte natural i que fins i tot les “estrelles” en fan ostentació en públic.

No es tracta de fer un judici moral sobre les accions d’aquesta actriu que ens te acostumats a muntatges estrafolaris. Es tracta més aviat de contrastar la imatge que ella vol donar amb la terrible realitat de molts dels fumadors de cànnabis.

Actualment estan augmentant els casos de la anomenada “patologia dual”. Es tracta de gent jove, sovint adolescents, que, en un moment donat d’angoixa o depressió davant una vida que no aconsegueixen controlar, troben confort i benestar amb el consum dels derivats de la marihuana. Lluny de resoldre els seus conflictes interns, la droga fa que aquests augmentin i s’agreugin. La simptomatologia pot ser greu, fins a arribar al brot psicòtic d’incert pronòstic. Però, en el millor dels casos, apareixen indicis de desmotivació, absència de sentit a la vida, i avorriment. El fracàs escolar precedeix al fracàs personal. Tot s’enfonsa; res té sentit. El problema és greu quan el consum té lloc durant els anys de l’adolescència. Són uns moments molt delicats per el procés maduratiu del cervell. Els canvis hormonals produïts per l’esclat de la pubertat modifiquen l’estructura cerebral, on hi ha una poda d’algunes de les connexions que s’havien anat construint des del naixement. El cervell es prepara per assumir una funció adulta. Però no deixa de passar per uns moments en que la pèrdua de connexions el fa molt vulnerable. La irrupció de la droga en aquest procés maduratiu pot deixar unes greus seqüeles psiquiàtriques per tota la vida. On podran arribar? Els pronòstics són cada vegada més pessimistes. Avui, en molts àmbits psiquiàtrics, la marihuana i els seus derivats són considerats ja com a “drogues dures”. La prevenció eficaç és la única eina possible!

DIARI DE GIRONA, 28 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

PEGAR ALS PARES

“El meu fill em pega, em maltracta, em dona guitzes, m’insulta, m’agredeix…” Són queixes d’un pare o d’una mare. Queixes que cada dia són més freqüents. Són agressions fetes per nens o nenes cada vegada més petits. Sovint aquests pares cerquen una solució, una “pauta”, que pugui solucionar, gairebé miraculosament, el problema. I el problema no té una solució fàcil ni immediata. Els nens no venen amb un manual d’instruccions. Però la seva educació demana una alta dosi de sentit comú; aquell que, deia Balmes, és el menys comú dels sentits. No és senzill eliminar una conducta errònia quan ha mancat un principi fonamental de l’educació: considerar el nen, des de que neix, com una persona capaç de rebre educació. El nen no és un home en miniatura; el nen és un home en procés de maduració i de creixement. I demana, per tant, una presència activa dels primers i principals educadors: els pares.

La prevenció de la violència ha de formar part de les beceroles educatives, a casa. Això passa per l’exemple entre els progenitors, i per les converses que es tenen entre adults. El cervell del nen és una esponja capaç d’absorbir-ho tot. Quan la baralla i la discussió es converteixen en les eines per obtenir quelcom, el nen no deixa de ser aliè a la lliçó rebuda. I, callant, va interioritzant una conducta agressiva com a normalitat.

Un servei educatiu de primer ordre que han de prestar els pares és el de l’autoritat. No hi ha educació sense autoritat. El nen necessita una guia que l’encamini per la vida, que li descobreixi els límits. El nen, a casa, fa un aprenentatge del que serà la vida social del futur. I els pares no poden dimitir. He vist, al llarg dels anys d’exercici professional, molts pares que eren autèntics esclaus del fill. “Que no es frustri, pobret... ” I, sense saber afrontar les frustracions, el nen es va enfilant a les espatlles de l’adult. En aquesta situació, ja no hi ha educació possible.

L’autoritat és sempre un benefici per al fill. Quan es va fent gran, necessita un pare, una mare, que representi un principi i un model. Fins i tot, un model contra qui rebel•lar-se quan arriba l’adolescència. Però, a la fi i al cap, un model. Quan el pare o la mare han volgut ser els “amics” dels fills, vol dir que han dimitit de la seva funció de pares. No hi ha educació possible.

Veig sovint casos desesperats... Pares que acaben trucant als Mossos per demanar ajuda davant una criatura d’edat escolar que els està agredint. Quan s’arriba a aquests extrems, vol dir que ja fa molt temps que l’estructura familiar fa aigües. S’ha oblidat utilitzar el sentit comú. Cap nen pega els seus pares si aquests no han abandonat el seu rol de pares.

DIARI DE GIRONA, 21 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

HUMILITAT: ESTRANYA VIRTUT

Malgrat  Hemingway deixés dit que el secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat, aquesta és una virtut que, actualment, brilla per la seva absència. Però podem dir que la humilitat és una virtut? De fet, cap dels savis grecs van reconèixer-ho així. Més aviat, es considerava com una situació alienant. Nietzsche la ridiculitzava en front de la seva idea del superhome. I és que, molt sovint, es confon amb la falsa humilitat. Luter deia que la humilitat dels hipòcrites és el més altiu dels orgulls. Hi ha qui ha fet de la seva falsa humilitat una màscara de la seva vanitat. Els exemples els veiem cada dia. Hi ha una falsa humilitat estratègica. És la que aplica aquell que es mostra humil davant els demés per arrancar d’ells una lloança que, d’altra manera, no obtindria. I hi ha també la falsa humilitat d’aquell qui es menysprea a si mateix, convençut que res té de positiu. Malgrat la sinceritat de pensament, el resultat és nefast.

Potser la dificultat està en que la humilitat és massa senzilla d’explicar. Potser perquè per ser humil no cal fer res més que reconèixer el que hom és. No caldria parlar de humilitat si el rebuig cap a l’orgull, la vanitat, la vanagloria, la supèrbia, l’altivesa, l’arrogància, la impertinència,... fos un fet natural.

La humilitat va lligada amb el reconeixement de la veritat. I aquí, la nostra societat ja coixeja més. La humilitat és caminar en la veritat, deia Teresa d’Àvila. I avui estem en un paradigma oposat, en que hem aprés a ja no creure’ns a ningú en les falses veritats que ens intenten imposar. Quan es violenta la veritat, hi ha un allunyament de la humilitat. No es tracta de que ens convencin que no som res. Cal, més aviat, que ens empenyin a descobrir les nostres possibilitats de ser. La humilitat consisteix en acceptar que soms criatures amb unes limitacions, cert, però amb unes possibilitats infinites que no depenen de nosaltres. Cap dels valors humans ha de ser reprimit en nom d’una falsa humilitat. Hem de ser allò que som. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos i ser forts. Sense coneixement d’un mateix, no hi ha llibertat. I sense llibertat, no hi ha possibilitat d’exercir com a éssers humans, amb la mida justa de humilitat per reconèixer els propis valors i les pròpies mancances. Sense supèrbia (que no deixa de ser una submissió a la tirania de l’ego) i sense servitud a ningú ni a res. Moltes de les depressions poden venir d’una mala gestió del propi coneixement i acceptació d’un mateix. Ja que no puc estimar allò que no conec, el primer que cal fer és avançar en al coneixement d’un mateix. I així podem avançar pel camí de l’autoestima. Malgrat no et consideris gran cosa, el món enter resideix dins teu, diu Avicena.

DIARI DE GIRONA, 14 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

“WHATSAPEJAR” O PARLAR

Avui ja podem oblidar la paraula; tenim el WhatsApp. Avui ja no cal ni la trucada per telèfon; n’hi ha prou amb “whatsapejar”, un neologisme integrat a les nostres vides. El WhatsApp és també ja d’ús corrent entre els menors. De fet,  al nostre país, més de les tres quartes parts de nens de entre 11 i 14 anys l’utilitzen. I, en tot el món, hi ha més de 300 milions de persones que, varies vegades al dia, s’envien i comparteixen missatges, fotografies, vídeos i gravacions. El sistema s’instal•la amb facilitat al mòbil, i s’integra perfectament a les nostres vides, essent una temptació per veure que ens poden haver dit... Cada usuari mig comprova o atén aquesta plataforma una mitjana de 150 vegades al dia... Les dimensions d’aquesta xarxa de comunicació creixen cada dia de manera exponencial.

Com tantes vegades, se’ns presenta la qüestió sobre la bondat d’aquest sistema de missatgeria. I hem de fugir dels profetes de calamitats. Els avanços tecnològics són sempre benvinguts si els sabem utilitzar. Quin pot ser el problema? El WhatsApp ha esdevingut una mena de club social, virtual, on ens hi podem trobar tots, a qualsevol hora, individualment o en grup, i amb l’objectiu de bescanviar informació, opinions, o imatges. Per tant, el problema, més que la mateixa aplicació, estaria en l’ús que se li dona.

La immediatesa i la velocitat en els missatges és una de les seves característiques, que converteix l’eina en un medi de conversa a temps real. Això pot donar lloc, en els menors, a una manca de reflexió i a una impulsivitat a l’hora d’escriure els missatges. Quan falta temps per la reflexió, es poden compartir imatges compromeses, o es poden transmetre opinions poc convenients, i sense possibilitat de fer-se enrere. Apareixen també una hiperactivitat i una manca d’atenció derivades d’un us excessiu de la xarxa.  “I si m’ha arribat un missatge?” I, potser,  una alteració dels horaris. Pot costar, sobre tot en adolescents, apagar l’aparell per anar a dormir. I el primer ritual del matí pot ser donar un cop d’ull als possibles missatges rebuts.

Per altra banda, WhatsApp és un veritable xarxa social que, per les seves característiques, escapa als mecanismes de control d’altres, com poden ser Twitter o Facebook. Ningú sap que passa amb la informació; ningú sap si el sistema guarda una còpia de tot allò que s’envia. On queda la intimitat de les persones i de les seves opinions? Encara és un interrogant.

Tota innovació és bona si s’utilitza bé. Per tant es fa imprescindible una educació per l’ús del WhatsApp. Els pares s’hi han d’implicar a fons. El nen (i l’adult també) ha d’actuar com si les seves converses virtuals fossin públiques, a l’abast de tothom. I, sempre, des de la més estricte protecció de la intimitat pròpia i dels de casa. I els pares, malgrat la bretxa tecnològica, han de fer tot el possible per estar informats de quines són les xarxes socials on estan els fills. No són només coses de mainada!.

DIARI DE GIRONA, 7 de novembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra Infantil i Juvenil a Girona

QUAN EN DÈIEM FIRES ...

Quan en dèiem Fires feia fred, i estrenàvem abric i bufanda. I el passamuntanyes que et tapava les orelles. I les festes començaven el dia 28 a la tarda. No sabíem massa bé com començaven, però hi havia un inusual repic de campanes.

Quan en dèiem Fires el dia de Sant Narcís era molt important. Al matí ens despertaven uns petards anomenats morters. I amb l’avi anàvem a veure com sortien gegants i capgrossos, amb l’àguila i l’Ajuntament de les Cases Consistorials. I l’alcalde i els regidors anaven amb frac i barret de copa. I duien un espasí. I els “serenos” duien la bandera de la ciutat. I tots plegats esperaven, al peu de l’escalinata, que baixessin solemnement el Bisbe i els canonges, molt mudats, mentre les campanes repicaven com boges. Era un moment de gran solemnitat, i l’avi, respectuosament, es treia la gorra. Veiem entrar la comitiva a l’església de Sant Félix, i l’àguila, els gegants i els capgrossos els feien reverències. I nosaltres no hi entràvem. “Li fan un ofici a Sant Narcís”, em deia l’avi, i jo em quedava igual. Quan en dèiem Fires anàvem a venerar Sant Narcís el dia 29 a la tarda. L’església feia olor de cera i encens. I la capella del Sant estava plena a vessar. La gent, agenollada, resava no se sap què. I entravem al cambril del sant i fèiem un petó a la relíquia. I ens donaven el cotó pel mal d’orella. I cada any ens explicaven tota la història d’aquell sant que només recordàvem un dia a l’any.

Quan en dèiem Fires teníem festa de l’escola tota la setmana. I així podíem anar als “cavallitos”, als autos de xoc, a la “nòria”, a la muntanya russa, al “làtigo”. I pescàvem unes tortugues mig esmorteïdes. I, més grans, fèiem punteria amb l’escopeta. I anàvem al guinyol. I cantàvem allò de “quan més lleig, més dolent; més dolent, més dimoni; i els dimonis a l’infern”. I jugàvem a la tómbola per que no ens toqués res. I menjàvem cotó de sucre i un “perro caliente”. I anàvem al circ. I és que hi havia coses que només es podien fer per Fires.

Quan en dèiem Fires fèiem la castanyada al vespre del dia de Tots Sants. Abans havíem menjat els panellets de can Puig. I havíem alabat els de pinyons, malgrat “cada any són més cars...”. Era un dia intens el de Tots Sants, com un parèntesi en mig de Fires. Al matí calia anar al cementiri. I de les atraccions, millor oblidar-se’n.

Quan en dèiem Fires anàvem a veure el “Certamen”, que ens semblava gran i innovador. No es pagava entrada. Carregàvem amb propagandes que no servien de res. Quan en dèiem Fires, els focs artificials s’enlairaven el dia 5 de novembre, a la llera de l’Onyar. I acabaven amb un rètol de foc que deia: “Gloria a San Narciso”.

Tot això passava quan en dèiem Fires; ara en diuen “barraques”, i passen coses diferents.

DIARI DE GIRONA, 31 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra a Girona

ASSETJAMENT VIRTUAL

Aquesta setmana s’ha parlat de ciberbullying, a partir d’uns fets passats en un Institut de les nostres comarques, i de la ferma actuació per part de la direcció. El ciberbullying consisteix en l’assetjament a través d'Internet, i és un greu problema que es dóna entre nens i adolescents usuaris de les noves tecnologies. Segons dades recents, al voltant d'un 20% dels adolescents ha patit alguna vegada assetjament cibernètic, a través de les xarxes socials o del telèfon mòbil.

La situació és greu, i pot arribar a extrems terribles per la persona assetjada, que se sent greument intimidada, i, a vegades, amb conductes autolesives. Per tant, cal prevenir i estar alerta dels signes i símptomes que puguin fer sospitar-ho. L’educació és fonamental. En aquesta època en que tot és a la xarxa, cal ensenyar a protegir la pròpia intimitat i a guardar les dades personals, i de la vida privada. Cal que els nens evitin la temptació de les xarxes i publicar dades que, en un moment donat, es poden tornar en contra seva. Els amics han de ser de carn i ossos, no “virtuals”.

El nen del nostre segle ha de ser advertit dels perills d’entrar a xats o fòrums de contingut radical, o de fer contactes anònims, i, sobre tot, de quedar amb persones desconegudes, malgrat siguin “amics” de la xarxa.

Actualment, es recomana sospitar ciberbullying en el cas de que els pares observin que el seu fill és amenaçat, humiliat o provocat per altres menors, o si publiquen fotografies d’ell una mica compromeses. O si es descobreix que hi ha qui difon falsos rumors, malgrat puguin semblar innocents. O si es troben perfils o pàgines anònimes o, fins i tot, un fals perfil, dedicats a difamar-lo. Cal fer cas del fill que es queixa de que algú ha modificat o alterat el seu propi perfil, o de que rep amenaces o insults a la xarxa o en forma de missatges de mòbil.

L’actuació davant la sospita ha de ser ràpida. Cal prendre les mesures adequades, tancant les connexions. I si les amenaces són greus, caldrà actuar amb fermesa, denunciant la situació, en primer lloc, davant el centre educatiu.

Tanmateix, cal vigilar que els propis fills no estiguin en grups que practiques aquest assetjament informàtic a altres. Cal educar que tot tracte a través de la xarxa no deixa de ser un tracte humà i que mereix totes les consideracions de respecte i correcció.

Com a pares, tenim la responsabilitat de que els nostres fills facin un us raonable, sensat, prudent i responsable de les xarxes. No ens té que acomplexar el fet de tenir menys coneixements informàtics que els propis fills.

DIARI DE GIRONA, 24 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

INCONGRUÈNCIES

Dissabte passat, a l’alçada de la carretera de França, entre el pont de la Barca i l’Hospital Trueta, em van avançar dos cotxes. Portaven un numero al darrera, i feien petar estrepitosament el motor. No puc jutjar si la seva velocitat era la que s’adequava al tram urbà. Però, en qualsevol cas, anaven amb pressa. No hi havia cap dubte que havien participat en el 61è Rally Costa Brava que va tenir, crec, un punt important a la nostra ciutat. Imagino que la cursa ja s’havia acabat, i, tal vegada, anaven a donar un volt.

Just fa un parell de setmanes s’havia celebrat a tot Catalunya la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. El lema era: “Aire net – Fes el pas!”. És ja una tradició de la darrera setmana de setembre, en que es vol conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de deixar aparcat el vehicle particular i, mitjançant el transport públic, amb bicicleta, o caminant, aconseguir uns nivells més baixos de contaminació atmosfèrica. Ens cal millorar la qualitat de l’aire que respirem a les ciutats. En aquesta campanya es deia que “escollir el transport públic col•lectiu per anar a la feina, caminar o moure’s en bicicleta per anar de compres en comptes d’agafar el cotxe pot ser una bona forma de protegir i millorar la salut”. Ben cert. Cal conscienciar a la població del creixent risc que suposa el fet de cremar gasolina. Cal que la ciutadania sigui sensible a l’impacte ambiental del transport. I es feren diverses activitats al carrer, amb exposició de cotxes elèctrics, i també a les escoles. A alguns llocs hi havia uns detectors de gasos que t’indicaven fins a quin punt no estaves contribuint a l’escalfament de l’atmosfera i a la contaminació.

I, feta aquesta campanya, sembla que tinguem memòria de peix. El rally, que també és una tradició de cada tardor, ens porta cotxes que fan una cursa, amb gran despesa de combustible, sense massa consciència de la contaminació del medi ambient. I els mateixos que feien possible la Setmana de la Mobilitat Sostenible, Generalitat i Ajuntament, donaven suport ara a aquesta cursa que no hi té res a veure... He donat un cop d’ull als trams: les Guilleries i la muntanya dels Àngels. Un clàssic, tanmateix. De nou els nostres boscos sofreixen la contaminació gratuïta del monòxid de carboni.

Ens cal ser congruents. En nom del canvi climàtic hem sigut capaços de modificar molts costums i tradicions. La defensa dels animals i de la naturalesa ens ha dut a dràstiques decisions. Que farem amb els rally’s? Quina ha de ser la conducta social? No podem educar un dia els valors ecològics per demostrar, a les dues setmanes, que qui mana és el diner. Per damunt de tot ens cal ser congruents amb la nostra conducta.

DIARI DE GIRONA, 17 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals

Psiquiatra a Girona