EL TABAC AL CERVELL

Diuen que quan Colom va arribar a les Amèriques va quedar impressionat en veure com hi havia homes que treien fum pel nas. Primer va creure que eren dimonis. Però, assessorat pels frares que l’acompanyaven, va acabar per admetre que aquells “indis” respiraven el fum procedent de la combustió d’una planta anomenada tabac. I tot cofoi, va importar el producte cap el vell continent. Mai es va donar massa importància al tabac fins que, durant la I Guerra Mundial, els anglesos van descobrir com tenia unes propietats tranquil·litzants, i van incloure un paquet de cigarretes en l’avituallament diari dels seus soldats. En poc menys d’un segle, el tabac ha esdevingut una poderosa industria que mou milions i milions de dòlars. Qui ho pot aturar ara? Les lleis de prohibició han aconseguit frenar el seu consum. Però mai les prohibicions legislatives podran substituir la argumentació fonamentada del mal que pot ocasionar el consum d’aquest tòxic. Mentre la prohibició genera rebel·lia, la argumentació condueix a la reflexió i a les decisions preses des de la responsabilitat.

Quins són els efectes de la nicotina? Sabem, avui, que actua sobre un grup de neurones relacionades amb els efectes de recompensa. Però és que la nicotina deixa una petjada important en el cervell. Una única exposició de nicotina condueix a alteracions importants en els circuits de les connexions entre les neurones que duren bastants dies. Aquesta situació explica el mecanisme neurofisiològic de l’addicció. Actualment es coneixen els receptors implicats en l’acció additiva de la nicotina i els circuits implicats en les vies nervioses cerebrals que s’activen amb el consum de tabac.

Però els estudis sobre els efectes de la nicotina en el cervell han anat més enllà. I avui s’ha demostrat, per exemple, que els efectes de la nicotina en les regions cerebrals implicades en l’addicció són similars als de la cocaïna. Una relació insospitada, fins fa poc. Però el cert és que nicotina i cocaïna utilitzen mecanismes semblants per modificar la funció d’uns grups determinats de neurones. Tot i que els efectes d’una i altra substància són diferents, no hi ha dubte de que ambdues drogues actuen en els sistemes de recompensa del cervell, que està en la base d’una addicció ràpida i potent; deixen una petjada molt semblant!.

Definitivament, amb els coneixements actuals sobre la nicotina, seria impossible que, actualment, es pogués “legalitzar” el tabac, amb una potencialitat additiva semblant a la cocaïna. Les coses són com són. I només des dels arguments ben fonamentats la població en pot prendre consciència.

ESCRIU I APROVA

Fa poques setmanes han acabat uns dies de nervis i neguits per els sempre inoportuns exàmens del primer quadrimestre universitari. Quantes expectatives foses davant la impotència d’aquella memòria que no arriba a trobar el tema exacte en el moment adequat! Quantes frustracions! “Si m’ho havia estudiat, m’ho sabia,... i m’he quedat en blanc!” No és una excusa barata davant el desastre d’unes notes inferiors a allò esperat. No és un recurs per justificar la carbassa imprevista. No és cap novetat que l’ansietat i el neguit que molts alumnes senten davant l’examen enfigassen la memòria a curt termini, i queden fetes pols tantes expectatives posades després d’un treball seriós durant el curs. Hi ha remei? Què es pot fer?
La revista Science ha publicat les conclusions d’un experiment molt interessant que s’ha fet a un grup d’estudiants universitaris, als que se’ls va sotmetre a certa pressió davant un examen de matemàtiques. Per exemple, es va prometre un premi econòmic per qui tragués la millor nota, i es va subratllar la importància dels resultats obtinguts  per ajudar al grup. A continuació, a un grup se’ls va donar la possibilitat de escriure sobre els sentiments que els hi produïa la prova imminent o sobre qualsevol tema no emocional, mentre que a un altre grup se’ls va donar deu minuts sense cap tasca assignada.
Els resultats obtinguts són contundents: el fet de permetre escriure aquests sentiments o altres emocions és un factor positiu cap els seus resultats finals. L’experiment es va comprovar amb altres grups d’estudiants, tant a la universitat com a l’institut, i es van obtenir resultats semblants. Es va comprovar com el nivell d’ansietat en l’alumne era inversament proporcional a la nota obtinguda. A més ansietat, pitjor rendiment.  Però això no era així quan els alumnes podien expressar per escrit els seus temors. Aquesta pràctica va ser de gran ajuda, especialment, per aquells estudiants amb una major propensió cap a l’ansietat anticipatòria. Un escrit curt i expressiu pot reduir les errades en el rendiment que van associades a la pressió pròpia dels exàmens. Però és condició indispensable que allò que s’escriu serveixi per expressar les preocupacions davant la imminent situació de estrés.
O sigui, el fet de escriure sobre els sentiments pot alleugerir la càrrega de les preocupacions en oferir una oportunitat per alliberar ansietat. Escriu i aprova! Si prèviament s’ha estudiat, el fet de posar per escrit les emocions allibera tensió. I no només davant els exàmens, sinó també davant aquelles situacions que poden generar estrès.

EL CERVELL FELIÇ

Que no ens falti el bon humor! És un bon desig per l’any nou i per tota una vida. I no és fàcil, segurament, mantenir el sentit de l’humor en uns moments en que ens envaeixen, arreu, les situacions desesperades i estressants.
Aquesta setmana s’ha presentat un treball de divulgació, basat en criteris científics, en que es recomana riure, al menys, quinze minuts al dia. Amb aquesta senzilla acció, s’ha observat com millora el sistema immunitari (les defenses de l’organisme) i com es rebaixa fins a un 40 % el risc de patir infarts i feridures. Les persones capaces de riure pateixen menys dolors en els tractaments dentals i tenen una esperança de vida més llarga. Si n’és d’important ser capaç de riure!
Aquest treball s’ha dut a terme a la Universitat de Navarra, sota la batuta de la professora Natàlia López Moratalla, i la seva divulgació es fa a través d’un vídeo que es titula “Cervell feliç: el riure i el sentit de l’humor”. La Dra. Moratalla afirma que l’humor i la felicitat van associats a portar-se bé amb un mateix i amb l’entorn. Per tant, és fonamental tenir cura del sentit de la vida i de les relacions amb els demés. Si hom és capaç de riure’s dels obstacles que li impedeixen ser feliç, aleshores és capaç de superar-los. El més interessant és que tot aquest treball es fonamenta en estudis sobre la bioquímica cerebral, ja que s’ha estudiat què és el que passa en cada zona del cervell des de que ens expliquen un acudit fins que comencem a riure.
El sentit de l’humor és una característica estrictament humana i, molt sovint, els acudits que fan riure es basen en situacions d’absurditat que impliquen reaccions en diferents estructures cerebrals. I aquí es descobreix una diferència interessant entre els homes i les dones. Sempre s’ha dit que el cervell masculí és més primari; allò que és il•lògic ja és suficient per activar l’humor. El cervell femení integra més àrees cerebrals en el mateix procés, amb major implicació de les emocions. Això vol dir que no en fan prou amb la absurditat; cal que, a més, aquesta sigui graciosa per provocar la emoció d’allò que és divertit. De la mateixa manera que passa amb un plànol de les estacions de metro, diríem que, tot i que els punts de partida i arribada són els mateixos, el cervell femení utilitza més estacions en el mateix recorregut. En tots els casos, però, captar la absurditat vol dir utilitzar les capacitats del cervell pel que fa a emmagatzemant, manipulació i comparació d’elements interdependents. Els neurotransmissors cerebrals arriben a activar els mecanismes de l’eufòria i de la rialla.
Riure és important. I és més important encara aprendre a contrarestar l’estrès amb el sentit de l’humor.

EL MAL TRAÏDOR

“El xarampió és un mal traïdor”, deien els nostres avis. I és que, tot i reconèixer el seu previsible curs benigne, es temien les terribles complicacions que en podien seguir d’un xarampió mal curat. Per això és una d’aquelles malalties que més rituals té al seu voltant per conjurar-ne els maleficis. Uns maleficis que poden dur a la mort o a una severa incapacitat degut a afectació del sistema nerviós.
El xarampió segueix essent un mal traïdor. La Organització Mundial de la Salut ha donat la senyal d’alerta: si no s’activen les mesures de control, el xarampió pot causar mig milió de morts anuals a partir del 2012 i acabar així amb divuit anys de esforços internacionals per eradicar aquesta malaltia.
La lluita contra el xarampió es basa en la vacunació. Si el 1989 van morir 1,1 milions de nens menors de cinc anys degut a aquesta malaltia, durant el 2008 el nombre de defuncions no va arribar a 120.000. amb la vacunació es va aconseguir rebaixar un 25 % de la mortalitat infantil en aquest període.
Però des de que van començar a disminuir els índex de vacunació, hi ha hagut una rebrotada d’aquesta malaltia que, com sempre, causa estralls entre la població més desfavorida. Txad, Zimbabwe i Nigèria són tres dels països més afectats, amb més de un miler de morts. Però també son preocupants les dades sobre epidèmies de xarampió a Indonèsia, Filipines, Tailàndia, Vietnam i, més a prop nostre, Bulgària. Sempre es tracta de epidèmies sobre població no vacunada.
Hi ha hagut certes polèmiques sobre la vacuna. Però avui se sap que els seus nivells de seguretat i eficàcia són molt elevats i està més que justificada. S’ha evidenciat abastament que no hi ha cap relació entre la vacuna i l’aparició d’autisme.
Cal vacunar. És més. Es tracta d’una qüestió de responsabilitat social. En uns moments en que es viatja amb tanta facilitat, és fàcil transportar el virus d’un país desenvolupat (amb mitjans de tractament adequats) a un país en vies de desenvolupament, on la malaltia pot ser mortal de necessitat. Si s’aconsegueix vacunar el 90 % de la població contra el xarampió, es podrà disminuir la seva mortalitat en un 95 %. Val la pena!
Fa uns anys els nostres avis deien que “l’aigua d’escabiosa trenca el xarampió i la rosa”. Avui, ja en segle XXI, sabem que l’aigua d’escabiosa que necessitem per trencar el malefici d’aquest mal traïdor és la vacuna. Vacunar val la pena quan es pensa en salut individual. Però, des d’una perspectiva ètica i social, en un món ple de desigualtats pel que fa a l’accés a recursos de salut, caldria preguntar-nos si aquest acte no esdevé una obligació moral.

UTÒPIC NADAL

Fa poc hem celebrat Nadal. A vegades penso que es fa complicat celebrar el Nadal. O que ens hem complicat la vida a l’hora de celebrar aquesta que considerem la festa de totes les festes. I és que ens neguitegen moltes coses a l’hora de pensar en el Nadal.
Nadal és utopia. Per definició, la utopia no existeix, està fora de qualsevol lloc. I, si no existeix, no es pot descriure. Però si els humans som tan aficionats a parlar de utopia i, fins i tot, tenim somnis utòpics, és que, d’alguna manera, la utopia deu tenir alguna forma d’existència. I ara ve la complicació filosòfica: ¿només existeix allò que és, o és que també existeix allò que encara no és?. La utopia no és, no existeix com a realitat. Però, de ben segur, és quelcom que pot ser realitat, vol ser i fer-se present, i lluita, en definitiva, per arribar a ser. Nadal és utopia.
De fet, la utopia constitueix l’essència del judeocristianisme. La utopia no està present en altres religions, ben dignes, que fan la seva aproximació a l’element sagrat des de l’experiència. No. La Bíblia està farcida de relats que experimenten les realitats més sagrades a partir del pensament utòpic que cerca l’Amor i la Justícia. Des d’Abraham, passant per tots els profetes, i especialment en la persona d’aquell Nen del qual, per Nadal, en celebrem el seu naixement.
No hi ha utopia sense esperança. I l’esperança fa creure en la utopia.
Vivim en un món en que ens cal esperar sempre. Esperem tantes coses... Però qui espera s’asseu resignadament a que els fets succeeixin. Qui espera està en actitud passiva. No li cal cap mena de lluita. Això no és esperança.
L’esperança, en canvi, vol dir espera activa. Si el Nadal és utopia, i la utopia es fonamenta en l’esperança, Nadal ha de significar un compromís en un món tan malmès i amb tants pocs signes d’esperança. L’Amor i la Justícia (dues paraules massa gastades en els nostres diccionaris de carrer) representen la utopia de estar al costat d’aquelles persones a qui no s’ha fet justícia. I les injustícies abunden avui als nostres pobles: injustícies econòmiques, injustícies socials, injustícies culturals, injustícies de gènere,... 
La utopia de Nadal ens permet somiar en un món amorosit, fratern, sense injustícia, en harmonia amb la natura. Un món on es pugui convertir la injustícia en justícia, l’odi en amor, el pecat en perdó. Un món on es puguin recompondre les relacions humanes, les xarxes de amor i solidaritat. Una esperança malgrat totes les veus calamitoses i que mantingui encesa la flama de la utopia malgrat s’apaguin les llumetes d’aquest Nadal.
Desitjo que hagueu passat un bon i utòpic Nadal.

ESPORT INFANTIL I ÈTICA

Les copes que ha guanyat el Barça ha generat una onada d’entusiasme cap al futbol, accentuada encara més per la victòria espanyola al Mundial de Sud-àfrica i el fantàstic gol d’Iniesta. Afegim-hi la rotunditat de la raqueta de Nadal, i les altres medalles i èxits aconseguits per atletes del nostre país en altres esports menys mediàtics. Qui no somia en arribar a fites semblants? Qui no veu possible acaronar la glòria i els guanys econòmics (no els oblidem mai) de l’èxit? Qui no somia en convertir-se en un d’aquests herois consagrats per la societat com són els esportistes d’élite?

Per això hi ha una creixent tendència a veure en l’esport quelcom més que una activitat que, a més de beneficiar l’organisme, educa en la cooperació. I es corre el risc de que una activitat amb un reconeixement saludable indiscutible, en ser mal administrada, pugui tenir uns efectes indesitjables prou importants en la vida de nens i adolescents.

Els nens solen començar ja de ben petits els entrenaments i disciplines per garantir un possible èxit. Les moltes hores que hi dediquen no permeten, sovint, la pràctica de la resta d’activitats de formació personal, ja siguin acadèmiques o de lleure.

La situació es complica especialment en determinats esports que exigeixen unes formes corporals gràcils, unes constitucions de permanent infantilisme. Em refereixo, per exemple, a la gimnàstica rítmica. La seva pràctica intensiva pot produir, en nenes, un retard important en el seu desenvolupament biològic, especialment en l’aparell reproductor, amb importants conseqüències de cares al futur.

I què passa quan un nen no aconsegueix les fites marcades per l’entrenador? Malauradament, quan primen els interessos del club per damunt dels interessos de les persones, assistim al descrèdit davant els companys i a la frustració interna, amb pèrdua de l’autoestima. Qui ha educat pel fracàs? Es fàcil dir allò de que el que importa és participar; però no es sol recordar davant una derrota. Com afecten aquestes situacions en les ments joves, en període de formació i creixement interiors?.

El Comitè Català de Bioètica recordava aquests dies que el reconeixement de les bondats de l’esport no ha de fer oblidar la vigilància que cal; l’entusiasme de pares i entrenadors no ha de passar per damunt de la voluntat no explícita dels menors que es poden veure abocats a una carrera d’obstacles i sacrificis que poden danyar la seva salut física i psíquica.

Tota pràctica esportiva ha de tenir com a objectiu la beneficència (acció beneficiosa) cap a la persona que la practica, evitant la maleficència. I cap nen hauria de ser manipulat a fi que participi en unes activitats esportives que no ha triat.

AUTOCONTROL SALUDABLE

Qualsevol lloc públic... Un nen de quatre anys diu que té set. Insisteix, crida i marraneja. Té set... S’impacienta i pica de peus. Té set... Quina serà la reacció dels seus progenitors, allà presents? Gosaran dir-li que té que esperar i aprendre a controlar-se? O faran el que calgui per donar-li un got d’aigua?

Una de les situacions del món actual, de la que gairebé no en som conscients, és que ens hem acostumat a la immediatesa. Premem un botó i seleccionem el canal de televisió que ens agrada. I amb un altre clic podem navegar per les immensitats de l’espai cibernètic. No som conscients de la automatització de molts dels nostres actes. I quan una cosa no ens funciona a la primera de canvi, ja ens hi mostrem impacients.

Els nens no son aliens a aquesta nostra situació. I es fa difícil que un nen sigui capaç de esperar quan desitja una cosa. Amb l’objectiu de no causar-li frustracions, moltes vegades s’oblida que la capacitat d’autocontrol és un valor que cal aprendre.

Un estudi fet a la Universitat de Duke, a Durham (Estats Units) ha demostrat com els nens que aprenen les habilitats de l’autocontrol, la meticulositat, la autodisciplina i la perseverança tenen més probabilitats de tenir a l’edat adulta una millor qualitat de vida, sense que hi tingui res a veure ni el nivell intel·lectual ni la classe social. Concretament, els investigadors demostren com els nens que, als tres anys, tenen ja una capacitat per l’autocontrol, tenen menys probabilitats, quan són grans, de tenir problemes de salut en general, de consumir drogues, o de cometre actes delictius. Al mateix temps, tenen una millor capacitat per gestionar els temes econòmics.

Dins el mateix estudi, en una mostra de cinc-cents bessons no idèntics (però que suposa unes molt semblants condicions d’educació i entorn social), aquells que puntuaven més baix en les mesures d’autocontrol als cinc anys, eren més propensos que els seus germans per començar a fumar, fracassar en els estudis i participar en conductes antisocials a l’edat de dotze anys.

Tanmateix, l’estudi afirma que l’autocontrol és educable; quan es millora, es milloren també les perspectives de futur.

Aquell nen de quatre anys segueix queixant-se de set... És possible que amb el lloable propòsit de no causar-li un disgust, algú corri a cercar un got d’aigua. La nostra cultura ens hi aboca. Però no podem oblidar les qualitats preventives que té l’aprenentatge de l’autocontrol.