SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

DESNUTRICIÓ INFANTIL

Hi ha notícies de mal pair, que apareixen, mal dissimulades, durant l'estiu. Ensenyar les vergonyes no agrada. I, en aquesta ocasió, ha sigut el Síndic de Greuges qui ha posat el dit a la ferida quan ha afirmat que, a Catalunya, hi ha, aproximadament, 50.000 nens que passen gana, i ha denunciat 751 casos de desnutrició. No han faltat, immediatament, veus prepotents que han desautoritzat aquest informe, fent com allò que fa l'estruç que, per amagar el cap sota l'ala, creu que les amenaces deixen d'existir. Per qui només ha llegit els titulars de premsa, ha tornat la pau interior. A Catalunya, s'haurà dit, aquestes coses no passen.

Alguns, però, hauran llegit el que realment diu el Síndic. I alguns, tanmateix, n'hauran fet una reflexió a partir de les seves dades. Aquest és el cas del "Grup de Pediatria basada en l'Evidència", i que n'ha fet un comunicat. Qualsevol situació que pugui afectar la salut integral dels nens i adolescents suposa una greu involució en un procés de camí cap el benestar que s'havia anat consolidant durant el segle passat.

L'informe diu, per exemple, que el percentatge de nens que viuen en llars sense persones ocupades s’ha triplicat des de l’any 2008 amb ara, arribant al 16,6%. Això suposa dir que gairebé 230.000 nens viuen en llars on els pares estan a l’atur. El síndic diu també que la prevalença de llars catalanes en que no es poden permetre menjar carn o peix al menys cada dos dies durant l’any 2011 és del 9,8%, gairebé sis vegades més que les xifres que teníem l’any 2008 (1,7 %). Els números maregen; és cert. Però aquests percentatges donen una idea del que és la realitat a casa nostra. Afegeix la sindicatura que el 4% dels nens menors de setze anys pateixen privacions materials que afecten la seva alimentació; concretament gairebé 50.000 nens catalans d'aquesta edat no es poden permetre carn o peix al menys una vegada cada dos dies. Són 50.000 nens que no mengen proteïnes d'una manera regular. I afegiríem, dins les dades d'aquest informe, que gairebé 130.000 nens pateixen una privació material severa que afecta diverses condicions materials, i no solament l'alimentació.

El síndic, en el seu informe, apunta unes mesures que haurien de ser d'actuació urgent. Unes mesures que suposen un replantejament de les despeses i un retorn a les ajudes socials mínimes que, avui, amb uns pressupostos prorrogats i amb l'anunci de més retallades, semblen oblidats. Unes retallades que, lluny d’afectar la "classe política", repercuteixen, com sempre en els més febles. També en els nens. Però, per damunt de tot, no hem d'oblidar mai que el prestigi d’un poble es mesura per l’atenció que es dona als seus infants.

DIARI DE GIRONA, 15 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona

ADOLESCENTS A L’ESTIU

Les vacances d’estiu són llargues i, sovint, passa que, després dels primers dies, els fills adolescents diuen que s’avorreixen i no saben que fer. Ja no els interessen les activitats que feien altres anys. Amb el seu pensament ha canviat també la seva manera de veure el món. Aquesta situació que, d’entrada és desconcertant, no deixa de ser una oportunitat per descobrir nous interessos i noves aficions. Lluny de forçar el fill a fer activitats en que no s’hi sentirà a gust, es tracta de explorar nous horitzons en les seves preferències. Allò que interessava al nen pot haver perdut tot l’encant per l’adolescent. Aquesta és una nova oportunitat per la formació i el creixement de l’adolescent.

Cada vegada són més les entitats que ofereixen una gran varietat d’activitats. Cal planificar amb temps. Escoles, instituts, biblioteques, centres cívics, parròquies i entitats culturals segueixen oferint activitats d’estiu que tenen el seu interès. Hi ha molts campaments d'aventura i a l'aire lliure que ofereixen programes per adolescents. El ventall d’activitats és ampli: esports, arts, música, teatre, informàtica, animals, cuina, idiomes... Segur que hi ha un programa que compleixi els requisits que ell necessita. A més, cal no oblidar que despertar els interessos del fill adolescent pot ajudar-lo en l'elecció de la seva carrera. També hi ha l’opció de dedicar un temps a la formació. Es pot plantejar com a una inversió de futur. L’estiu pot ser un bon moment per fer aquelles activitats que, durant el curs, no ha tingut temps de fer. Els idiomes en són un exemple. I no oblidem el treball, més enllà dels 16 anys. És una oportunitat de col•laborar a l’economia familiar, especialment a les seves despeses.

Però no s’ha d’oblidar mai el voluntariat social. vivim en una situació de crisi, amb greus necessitats socials. On no arriba la Administració, hi ha d’arribar l’acció social del voluntariat. Hi ha moltes entitats que necessiten col•laboració desinteressada. Des de bancs d’aliments fins a centres per gent gran, passant per centres de suport als més desvalguts. El voluntariat és una gran oportunitat a fi de que l’adolescent conegui la situació del món que l’envolta, i l’ajudi a sortir de l’egocentrisme que li és propi de l’edat. Pot ser dur d’entrada. Però, a la llarga, és bo que l’adolescent se senti necessari per donar part del seu temps i de la seva experiència, de forma gratuïta, i que se senti estimat i valorat per la seva acció. El voluntariat social és una experiència molt enriquidora per l’esperit inquiet de l’adolescent i li ofereix una perspectiva diferent de la vida. I, sobre tot, l’ajuda a tocar de peus a terra. En un món que cada vegada té més necessitats, el voluntariat és una oportunitat d’or per la formació humana de la persona.

DIARI DE GIRONA, 8 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra especialitzat en conductes d'adolescents a Girona

VIATJAR AMB ELS NENS

Les vacances d’estiu suposen un temps privilegiat per estar més amb la família. I el viatjar és una d’aquestes activitats que sempre són agradables de fer. Sobre tot si es fa amb la família, amb els nens. No es tracta de grans viatges ni grans descobertes. Es tracta d’oferir als fills unes oportunitats per desenvolupar-se social i emocionalment, augmentant la seva capacitat de generar una nova actitud davant la vida i vers els altres. El viatge permet desconnectar de la rutina, elimina tensions i estrés, viure noves experiències, retrobar-se amb un mateix i amb els més propers, obrir la ment i conèixer altres realitats i cultures. Els nens no haurien de quedar a part dels viatges familiars. Ells, amb el viatge, poden gaudir d’una relació privilegiada i diferent amb la família, i amb les experiències viscudes, desenvolupen un pensament més racional, més reflexiu i més crític. El viatge ensenya valors socials i ajuda a integrar les diferents cultures. El viatge és un espai de formació i aprenentatge. El viatge és clau per el desenvolupament i maduració personal dels nens.

Ramon y Cajal afirmava que un dels mals de la societat és que es viatja poc. Avui jo diria que es viatja sense aprofundir en els llocs que es visiten. Quan el viatge és immersió en altres cultures, els qui viatgen (i els nens també!) es senten incentivats a adoptar un paper més crític i més reflexiu davant la vida. Cal veure noves realitats, cal conèixer persones diferents, cal descobrir noves cultures, cal escoltar altres idiomes, cal observar noves maneres de fer,... Viatjar suposa també conèixer la història dels llocs visitats. I, des de la història objectiva, contemplar la mesquinesa de tantes lluites pel poder i pel domini dels pobles veïns. Tot plegat ajuda a descobrir la petitesa del nostre món. I, sobre tot, estimula cap el respecte i cap a la tolerància cap els altres i cap el medi ambient. Viatjar estimula a estimar, a suprimir fronteres.

Tot viatge té una dosi d’aventura, d’avançar en allò que és desconegut. El nen, quan viatja, augmenta la seva capacitat per adaptar-se, per ser flexible, i per practicar la paciència. Aprèn que la immediatesa dels seus capricis no sempre pot ser satisfeta d’immediat. I comprova com, malgrat la frustració, no passa res. És més; davant les situacions complexes, el nen aprèn a prendre decisions i a trobar solucions davant els obstacles que puguin aparèixer. El nen, en definitiva, millora la seva capacitat de fer front a les frustracions.

I, amb una dosi d’imaginació, el viatge amb els nens perdura més enllà del dia de la tornada. El viatge s’integra en la seva vida i en la seva personalitat a través dels records i les emocions viscudes i compartides.

DIARI DE GIRONA, 1 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

L´EBRE: 75 ANYS

Passaven 15 minuts de la mitjanit d'aquell 25 de juliol de 1938, i les tropes republicanes van passar l'Ebre en un darrer intent d'aturar l'avanç de les tropes nacionalistes. Començava la batalla de l'Ebre. Avui en fa 75 anys. Feia poc més de dos anys que, a Espanya, havia començat una guerra fratricida, després que uns militars s'aixequessin contra el govern legítimament constituït de la II República. La fèrria disciplina de les tropes rebels, i el suport rebut per part dels governs feixistes de Alemanya i Itàlia, contrastaven amb el desordre regnant al bàndol republicà, perdut en debats ideològics, i amb la no intervenció per part de les democràcies europees.

Fou una batalla dura, llarga i sagnant. Possiblement hi van deixar la vida més de 150.000 joves. Vides mai comptabilitzades, doncs la majoria pertanyien al bàndol dels perdedors. Fins fa poc, m'han explicat, encara els pagesos trobaven restes humanes quan treballaven els camps de conreu que foren dramàtic escenari de la guerra.

Fa uns anys vaig visitar aquest escenari amb un guia excepcional: el meu pare. Ell fou un de tants joves que, per l'atzar de l'any del naixement, foren enrolats en la anomenada "lleva del biberó" i veieren com, així, s'estroncaven els projectes i es posava un abrupte final a una tot just començada joventut. La batalla de l'Ebre fou, per a molts, el seu bateig de foc. I allà queden encara vestigis de trinxeres i de pobles destruïts brutalment. El silenci d'aquelles solituds és l'únic testimoni d'una guerra entre germans.

A la cota 705 de la serra de Pàndols, els supervivents d'aquella lleva del biberó hi han aixecat un monument a la pau. Una ossera acull una mostra de les restes trobades per aquells indrets. Uns ossos que no tenen color ni pertanyen a cap altre bàndol que al de la humanitat. Allà dalt, sempre vigilats per un vent que no cessa, hi ha esculpits uns versos d'Antoni Correig. Em van impactar. "Tu que estàs enfront meu, també en trinxeres... Qui ets? No sé el teu nom, ni el meu et dic. Sols sé que ets conegut per Enemic. I que, com jo, també la pau esperes".

No sé quin és el ressò d'aquests fets històrics. Sempre em fa por que se'n perdi la memòria. I que, de nou, amb uns arguments diferents però que tenen el mateix comú denominador, es pugui tornar a la lluita fratricida. Que mai més veiem un "enemic" en el germà que tenim al davant, malgrat pensi diferent. La nostra societat d'avui, davant d'un món cada vegada més complex, només podrà avançar fent pinya, unint forces. La relectura, aquest estiu, de la novel·la Prou fronteres, de Michel Boutron (1965) pot donar-nos arguments.

Diari de Girona 25/07/2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra de Girona

HI HA NENS NORMALS?

Fa pocs dies, en una trobada amb un grup de docents, va sortir a debat un tema que sempre és actual: “Què entenem per nen normal?”. Un tema de sempre, però amb unes circumstàncies que han canviat amb els anys. Que se n’espera avui dels nens? A vegades tinc la sensació de que el nen que es surt d’unes determinades caselles és fàcilment “etiquetat” com a nen problema o nen difícil. O que s’esperen unes conductes determinades quan no s’han donat les condicions bàsiques per aconseguir-les. “Només els nens saben allò que volen”, fa dir Saint Exupéry al seu Petit Príncep. I “allò que és important és invisible als ulls”. Però la nostra societat pot perdre, amb facilitat, el sentit d’allò que és important. Sovint s’oblida que el nen, abans que res, és una persona, amb totes les qualitats, i que es troba en un procés de maduració i desenvolupament; i que té un cervell amb una gran plasticitat per emmotllar-se d’acord amb els estímuls rebuts o amb les mancances percebudes.

El nen és un ésser únic, que requereix ser tractat com a tal; mai com un “adult en miniatura”. I el nen demana que se l’accepti, que se’n tingui cura, i que se l’ensenyi a conèixer els límits de la seva conducta. És a dir, que se li ensenyin les bases de la contenció, que se l’eduqui amb capacitat per conviure enmig dels demés. Quan manquen aquestes condicions, el nen pot aparèixer inquiet, mogut, desatent, i amb dificultats d’integració. I és que hi ha nens que no s’han sentit considerats com a persones, sinó com a adults en miniatura o com a “propietat” personal dels pares.

I quan manca allò que és essencial, comencen els problemes. I es demana un diagnòstic que posi fi als dubtes. I, tal vegada, una medicació que freni una conducta que se surt de les normes establertes. Aleshores, abans de tot, caldria una reflexió des d’aquesta perspectiva de la normalitat del nen. Tenim l’exemple de la febre. No hi ha dubte que la febre és una reacció normal d’un nen normal davant una situació anormal, com pot ser una infecció. De la mateixa manera, hem d’entendre que una determinada conducta pot ser una reacció normal d’un nen normal davant una situació de l’entorn que és anormal.

Quines situacions anormals ens podem trobar? Diversos: límits inadequats o inestables, manca de límits en una educació que pretén ser “permissiva”, sistemes de vinculació amb els pares que són inestables o insegurs, desavinences entre els pares, manca de cura cap al nen, diversos problemes psicosocials... N’hi hauria més. La consideració del nen com a persona que madura en un món adult ens pot ajudar a entendre moltes de les seves conductes que poden semblar patològiques.

DIARI DE GIRONA, 18 de juliol de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra infantil a Girona

SANT BENET D’EUROPA

Avui és Sant Benet de Nursia, patró d’Europa, un home que va viure a cavall entre els segles V i VI, i que va donar lloc, amb la seva ordre monàstica, a tota una xarxa de monestirs que, escampats pel continent, foren i segueixen essent referents de cultura i espiritualitat. Europa no pot negar aquestes arrels que impregnen la seva manera de ser. El mateix Carlemany, en constituir la “Marca Hispànica”, fundà monestirs com a garantia de ordre i pau, un estil de construir la societat. No oblidem que Catalunya neix sota la mirada de l’abat Oliba que, amb la seva intuïció benedictina, crea el moviment “Pau i Treva” per defensar els drets del poble davant els abusos dels senyors feudals. Un moviment considerat com a germen de les primeres Corts Catalanes ja fa mil anys.

Avui, en que sembla que hi ha una innata al·lèrgia a tot allò que fa tuf de sagristia, no es parla de Sant Benet ni de tot allò que va aportar a la nostra terra i a tota Europa. Pocs ciutadans s’han llegit la “Regla” que podria ser, tanmateix, l’embrió d’una constitució europea basada en la Pau i la Convivència.

San Benet accepta els homes com són, amb els diversos temperaments i les diverses cultures. I insisteix en que el governant s’ha d’acomodar a les moltes maneres de ser, ha de ser capaç d’adaptar-se a tothom, i ha de tractar a cadascú d’acord amb els respectius temperament i la intel·ligència, i que ha d’actuar segons vegi que convé a cadascú. El governant ha de ser un home que sàpiga d’homes, ha de ser un expert en humanitat.

La regla benedictina es fonamenta en l’estima als demés, en l’acolliment, en el treball i en la pregària. L’estima hauria de ser el fonament de les relacions humanes a la nostra Europa. Vull dir l’estima als homes, als ciutadans. Quan hom veu les notícies sobre el que diuen i fan des de la Comissió Europea, sembla que hi hagi una clara estima pel diner, per l’euro. Es parla de “primes”, de tipus d’interès, de bancs,... No es parla dels problemes de les persones anònimes que pateixen, calladament, la crisi. No es parla de resoldre el problema d’un empobriment creixent dels de sempre; no pas dels dirigents ni dels polítics. Estimar vol dir acollir; acollir sense reserves a tothom. Les ideologies són diferents. Però des de l’argumentació, totes es poden defensar. I ens manca encara el treball, tant escàs en els nostres dies. Promocionar el treball és un deure de la nostra civilització. I a tot això, Benet hi afegia la pregària. És complicat parlar de pregària en una civilització laica. Però si que cal reconèixer que ens manca, i molt, el sentit de transcendència, que ens ajudi a obrir horitzons i a comprendre la nostra història particular dins una història de la humanitat, que vol fer un camí de progrés i en pau.

DIARI DE GIRONA, 11 de juliol de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona