. . . · · · Psiquiatra d'especialitat infanto-juvenil, de Girona · · · . . .
dissabte, 29 d’octubre del 2011
SOPAR EN FAMÍLIA
La obesitat preocupa. És una epidèmia que afecta especialment els anomenats països desenvolupats. Però ens costa entendre que la obesitat és un problema, i que és un problema que pot donar altres problemes... Hem estat acostumats a l’anomenada societat del benestar, en que no ens mancava res, i la obesitat era gairebé un signe d’aquest benestar. Però, mica a mica, es va prenent consciència de que la obesitat és un problema, i cal destinar esforços per fer una prevenció efectiva d’aquesta situació que va en augment. S’han fet diversos estudis per aconseguir frenar aquesta tendència al sobrepès. M’ha semblat especialment interessant una publicació de l’Acadèmia Americana de Pediatria, basada en estudis sobre nens de quatre anys i les seves famílies, i que arriba a la conclusió de que la prevenció de la obesitat en els nens (primer pas per fer front a la obesitat dels adults) passa per tres bons hàbits que cal establir a la rutina de cada llar: sopar en família, dormir suficientment, i limitar la televisió.
El factor més decisiu és el fet de sopar en família al menys cinc vegades a la setmana. D’entrada, semblaria que és el més lògic del món sopar en família, ja que és l’àpat que més facilita que es puguin aplegar pares i fills al voltant de la taula. Però les situacions diverses de cada família fa que, sovint, els pares i els fills sopin en horaris separats. Aleshores el fet de menjar per les seves connotacions d’acte social per convertir-se tan sols en un acte de nutrició. S’oblida tot el context de intercanvi d’emocions i sentiments que es pot donar al voltant de la taula, i la possibilitat d’expressar a través de la paraula totes les experiències (bones i dolentes) del dia. Quan l’ansietat no s’expressa a través de la paraula, pot cercar vies d’expressió a través de la golafreria.
Els altres dos consells són obvis i van destinats a evitar l’estrès i donar un sentit de rutina horària a les moltes ocupacions de cada dia. El descans és important; els nens de quatre anys haurien de dormir unes deu hores i mitja cada nit. I cal, tanmateix, limitar l’estona de televisió a un màxim de dues hores diàries, entre setmana. Sovint s’ha vinculat el fet de mirar la televisió amb el consum dels anomenats “snaks”, d’alt contingut en greixos i calories.
Aquests tres hàbits s’han mostrat eficaços i suposen un important factor de protecció en front de la obesitat en la gran majoria de nens de quatre anys (una bona edat per establir bones i saludables costums). No importa ni la possible obesitat familiar, ni el nivell d’educació dels pares, ni la situació econòmica, ni la tipologia de la família.
http://www.drjosepcornella.com/orientacio-familiar.php
diumenge, 16 d’octubre del 2011
HANS ASPERGER I ELS "PETITS PROFESSORS".
Es parla molt, darrerament, sobre el síndrome de Asperger. Es diu si, tal vegada, Bill Gates o algun altre personatge famós és Asperger. De què parlem?
Hans Asperger fou un metge vienès que va néixer el 18 de febrer del 1906 (aquest any ha fet els 105 anys). Es va interessar per la pediatria i, especialment, per la “pedagogia curativa”. Més enllà de les malalties dels nens, li preocupaven els nens que presentaven uns problemes en el seu desenvolupament, i s’interessava per com ajudar-los conjugant la pediatria amb la pedagogia.
L’any 1944 va descriure quatre nens amb dificultats per la interacció social, malgrat una aparent adequació cognitiva i verbal. Eren nens amb escassa empatia, amb dificultats per fer amics, monotemàtics en els seus interessos i converses, i maldestres en els moviments corporals. Hans Asperger observava molt com a base de la seva activitat pedagògica. Especialment li va cridar l’atenció que un nen es conegués perfectament totes les línies i estacions del tramvia de Viena. No sabia com definir-los i, en aquells anys confosos per la guerra europea, va parlar de “psicopatia autista de la infància” i de “petits professors”. Ja que intuïa que aquests nens tenien capacitat d’adaptació si eren ajudats, va seguir desenvolupant el seu treball dins l’àmbit de la pedagogia curativa, a partir d’un treball multidisciplinari. Molt del seu treball fou destruït en un bombardeig a finals de la guerra mundial. I ell va seguir treballant al departament de pediatria de la Universitat de Viena, fins a la seva mort sobtada el 1980. Va morir sense saber que just un any més tarda, la psiquiatra anglesa Lorna Wing utilitzaria per primera vegada el seu nom per referir-se a una patologia que afecta a nens amb una intel·ligència normal, però amb dificultats en la interacció social i emocional. Anys més tard, el psiquiatre suec Cristopher Gillberg aconseguiria que la comunitat científica acceptés la síndrome de Asperger dins els trastorns de l’espectre autista.
Quan els professionals de la salut ens entestem en etiquetar trastorns, podem oblidar el més important: el nen és un esser en constant maduració i requereix una pacient observació i una ajuda adequada. No és fàcil el diagnòstic en psiquiatria. No existeixen biòpsies ni proves de laboratori. Cal tenir cura per observar l’evolució del nen, les variants normals d’aquesta evolució, i els possibles signes d’alerta. Recordant amb Saramago que un problema és problema quan causa problemes. Hans Asperger, crec, ho tenia clar. En la seva biografia destaca, de manera especial, la seva preocupació per ajudar al nen que tenia dificultats, sense aturar-se a pensar si, en el fons del seu treball, havia descobert una nova malaltia.
dijous, 13 d’octubre del 2011
ENSENYAR O ENTRETENIR
La utilització de les noves tecnologies a l’aula pot suposar una panacea de recursos pel docent. Un dia es pot projectar un vídeo, un altre dia es pot desplegar una pàgina web, i tots poden continuar tan contents i satisfets. Malgrat la sensació innovadora que sempre acompanya la tecnologia, l’alumne s’avorreix. Cal recordar que les generacions actuals d’alumnes estan acostumats a les tecnologies d’avantguarda i que passen hores i hores absorts davant un videojoc. Com no han de trobar avorrida una classe centrada en un vídeo cultural o en una web que ells ja tenen superada?. Voler convertir l’ensenyament en entreteniment és un greu error: es parteix de la derrota. L’ensenyament sempre ha de ser un esforç, tant per l’alumne com per el docent. Si el professor no s’esforça en conèixer quina seria la manera més eficaç per transmetre un coneixement als seus alumnes, és impossible demanar que aquests es motivin. Si el professor es conforma amb prémer una tecla a l’hora de fer classe pot acabar també víctima de l’avorriment. On pot exercitar la seva iniciativa i la seva espontaneïtat si tota pauta ja ve marcada des de les entranyes de l’andròmina informàtica?
L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.
No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.
Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.
http://www.drjosepcornella.com
L’ensenyament amb l’ordinador pot aïllar l’alumne en el seu món. Cadascú treballa davant la seva pantalla. On hi hauria conversa i intercanvi de sentiments pot haver-hi les paraules fredes i mecàniques d’un programa que felicita per la fita aconseguida o insta a repetir la tasca on no s’ha reeixit. Es tracta sempre de veus gravades que són respostes prefabricades, impersonals, que formen part d’un programa que no te la llibertat per actuar d’altra manera.
Però, és això el que busca l’alumne per la seva formació personal? És així com aprèn? L’alumne, en el fons, busca una conversa amb contingut, una possibilitat de parlar amb algú que l’escolti, l’enriquiment dels treballs en grup, i tot allò que busca i no troba en les pantalles que omplen casa seva o en les esquemàtiques converses que amb prou feines manté amb els col·legues del grup.
No hi ha bona educació sense intercanvi. Una bona classe s’hauria de basar en la conversa entre persones on el llenguatge oral es complementa amb el llenguatge del gest i el llenguatge de la mirada. L’actitud del professor és fonamental: camina entre ells, mou les mans, modula el to de veu, s’escapa del guió previst per ajustar la seva explicació a les situacions d’actualitat,... El docent pot aturar-se davant l’alumne despistat i, amb el gest, fer-lo baixar dels núvols... Tot aquest llenguatge del gest permet generar confiança cap a l’alumnat i transcendir els límits purament acadèmics.
Ensenyar va molt més enllà de l’entretenir.
http://www.drjosepcornella.com
dilluns, 3 d’octubre del 2011
PERMISOS PATERNS
La llei actual diu que un noi/noia de 16 anys no podrà incorporar-se un pírcing, un tatuatge o una micropigmentació sota la pell sense comptar amb l’autorització signada dels pares o tutor legal. Aquestes “intervencions”, que poden estar més o menys de moda, suposen uns riscos dels que el client n’ha d’estar assabentat i ha de signar una mena de consentiment informat, com si es tractés d’una intervenció quirúrgica. I és que no es tracta de cap tonteria. Per exemple, el pírcing a l’ala nassal pot complicar-se amb una infecció cardíaca (endocarditis) de greus conseqüències. I si es fa a la llengua, el risc és més sever, ja que pot haver-hi una obstrucció de les vies respiratòries que posin en risc la vida. A part, hi ha el perill d’empassar-se el metall o de patir greus reaccions locals a nivell vascular. Una de les zones més vulnerables del cos és el cartílag de l’orella. Allà, el perill d’infecció (amb possibles conseqüències nefastes com pot ser la necrosi) és dels més greus. Podríem seguir amb altres conseqüències que es deriven de la pràctica de posar pírcings en diferents parts del cos: infeccions a les celles, alteracions dentals si es posa als llavis, infeccions si és al melic, etc. Els tatuatges fets a la zona lumbar poden suposar la impossibilitat de practicar una anestèsia epidural.
No tinc massa clar si aquesta llei s’aplica a tots els establiments on es practiquen aquestes petites intervencions quirúrgiques. Però la llei existeix i, en cas de complicació, hi ha un sistema penal que pot demanar responsabilitats. No deixa de ser, per tant, una mesura de protecció cap el menor, i un fre a possibles pressions ambientals. Al menys, l’aplicació de la normativa ofereix un temps per la reflexió.
Aquesta llei no es basa en el mateixos barems que la que s’ha aprovat per els casos d’avortaments en menors. Si bé la norma pot deixar tranquil·les moltes consciències (“En la decisió de l’avortament, almenys un dels representants legals, pare o mare, persones am pàtria potestat o tutors de noies amb edats compreses entre 16 i 17 anys, haurà de ser informat de la decisió de la noia”), recull també tot un ampli ventall d’excepcions a la norma que, en la pràctica, evita que les noies hagin d’informar els seus progenitors.
La realitat acaba amb un absurd: cal consentiment signat per part dels pares en cas de que el fill o filla de 16 anys vulgui fer-se un pírcing o un tatuatge, però no cal aquest consentiment si una noia de 16 anys vol avortar.
Una vegada més, es constata que manca una directriu per atendre la salut integral dels adolescents i joves. Sembla com si hi hagués un total desconcert per part dels nostres governants, i una manca de sentit de responsabilitat de la tasca que els hi hem encomanat.
www.drjosepcornella.com
www.drjosepcornella.com
diumenge, 25 de setembre del 2011
CUSTÒDIA COMPARTIDA
L’estiu del 2010 es va aprovar una llei al Parlament de Catalunya per la qual, en cas de separació dels progenitors, la custòdia compartida dels fills tindrà un caràcter preferent. La defensa que es va fer d’aquesta proposta, des del govern, subratllava el benefici de que els fills estiguin a càrrec dels dos progenitors, i no només d’un, deixant sense efecte l’actual “regim de visites”. Al meu entendre, es tracta d’una nova llei en que prevalen els drets i obligacions dels adults per damunt els drets dels menors.
L’article 4 de la Declaració dels Drets de l’Infant diu que tot infant te dret a disposar d’habitatge. És lògic i natural. Si tenim en compte la progressió etològica de l’ésser humà, es comprèn que “les cries” necessiten d’un lloc concret on arrelar-se, fer-ne el seu cau, el lloc on sentir-se segures i créixer sense pors ni neguits.
La custodia compartida pot anar en contra d’aquest principi. Pot suposar que el nen hagi de passar el 50 % del seu temps a casa del seu pare i l’altre 50 % a casa de la seva mare. Però, quina és la seva llar? A quina d’aquestes cases podrà posar arrels? Quina serà la seva habitació, on jugar i guardar les seves joguines, aquest tresor tan preuat per un nen? I, en fer aquesta transhumància d’una casa a l’altra, sempre hi haurà el neguit d’allò que pot oblidar i que és important per la seva vida. Cal recordar que el nen no és un home o una dona en petit; és un home o una dona en la seva plenitud, però en període de creixement.
La nova llei suposa un acte més d’intervencionisme del govern en la vida dels ciutadans i un menyspreu cap a la primacia que ha de tenir el dret del nen en qualsevol decisió que afecti al seva vida d’ara i del futur.
Només puc entendre la custodia compartida si s’estableix que una de les dues cases és la casa dels fills, i que cada progenitor va a allà a tenir-ne cura durant el temps que li pertoca. Em consta que ja hi ha alguna sentencia que ha causat jurisprudència en aquest sentit. Es tracta d’una situació que garanteix que el nen tingui el seu habitatge, el lloc on plantar les seves arrels, on tenir les seves joguines i els seus petits tresors, un lloc, en definitiva, on anar afermant la seva vida. Reconec que no és còmode pels progenitors. Però és la veritable prova de foc per demostrar que l’estima no consisteix només en paraules boniques...
Protegir els nens és un deure de la societat. Protegir els nens vol dir que les situacions volen solucions ràpides, que el temps en el nen té una dimensió diferent que en l’adult.
dilluns, 19 de setembre del 2011
ELS JOCS DE BREIVIK
Fa temps que em preocupa l’augment de consum entre adolescents joves dels videojocs anomenats FPS (first-person shooter), o jocs en que es dispara en primera persona.
A mitjans d’estiu, la notícia ha saltat a la premsa. Anders Behring Breivik, l’autoinculpat assassí de Noruega, va confessar la seva afició als videojocs de contingut violent. Va explicar com el joc “World of Warcraft” l’ajudava a sentir-se allunyat de la família i dels amics, en un món tancat, cada vegada més aïllat de les realitats que l’envoltaven. I que amb el joc “Call of Duty” entrenava la seva punteria.
“Call of Duty” és un joc (si pot merèixer aquest digne nom) en què, senzillament, s’anima al protagonista (és a dir, el qui maneja els comandaments, el propi jugador en definitiva) a fi de que, entre altres missions, aprengui a assassinar, a sang freda, a tothom qui suposi un obstacle en el seu camí cap al domini de les situacions que planeja el suposat joc. Qualsevol reflexió ètica queda apartada, ja que les ordres venen donades per una presumpta agència de seguretat que, a més, dona cobertura legal. Assassinar és un deure imposat que, un cop acceptat, ajuda a guanyar punts. Breivik hi jugava. No sabem des de quina edat.
No es tracta de criminalitzar aquests jocs a la lleugera. Però cal una profunda reflexió sobre com, cada vegada amb més facilitat, aquests videojocs arriben a la mainada. Les restriccions legals que no l’autoritzen per a menors de 18 anys queden en paper mullat. La realitat és que, a casa nostra, hi juguen, amb total impunitat, adolescents de la primera volada, entre dotze i tretze anys. La realitat és que els menors d’edat no tenen cap problema per accedir-hi i que, molt sovint, els pares ho ignoren.
S’accepta que aquests jocs poden alterar el procés maduratiu del nen i de l’adolescent. Sembla evident que aquesta mena de jocs relativitzen el fet de matar, i dessensiblitzen al nen respecte les accions violentes i l’assassinat en sèrie. No hi ha més argument que l’arma que mata. Manca qualsevol mena de reflexió. I sense reflexió no es madura.
Els nostres nens juguen amb armes de foc que, dins un món virtual, disparen i maten. Els nostres nens estan en situació de risc de perdre la seva sensibilitat davant el valor de les vides humanes, siguin de qui siguin. La nostra societat juga amb foc quan tanca els ulls davant aquests fets. Que hem d’esperar per reaccionar? Noruega ha reaccionat amb fermesa. Sense que hi hagués cap ordre governamental, la cadena Coop Norway ha retirat “sine die” del mercat una cinquantena de videojocs violents. Què farem a casa nostra?
dijous, 21 de juliol del 2011
MARIA: MITES I REALITATS
"Tinc com una sensació de caos dins el meu cervell", m'explicava un noi de vint anys la setmana passada. I atribuïa les oscil·lacions del seu estat anímic a la situació d'estrès d'uns estudis feixucs, d'uns exàmens mal preparats, d'una relació afectiva que trontollava, d'una manca d'independència econòmica..., i hi afegia un llarg etcètera. "Intento trobar la pau, deia, fumant un parell o tres de porros cada dia...". Una activitat que practica, em va confessar, des de feia uns cinc anys. "Sort en tinc de la maria!".
El mite dels efectes tranquil·litzants del cànnabis segueix present en molts adolescents i joves. És cert que té un efecte ansiolític, però molts adolescents i joves desconeixen quin és l'abast d'aquesta substància en el cervell. Manca informació contrastada i ben argumentada. Els missatges dels adults, sovint, rellisquen i no penetren. Preval allò que han sentit a dir de part d'altres col·legues. Els adults ..., ves, què han de dir? Qualsevol consell pot ser interpretat des d'una suposada coacció a la seva llibertat.
Aquest mes s'ha presentat un interessant treball en què s'estudien els efectes del cànnabis en el cervell a partir de neuroimatges. És a dir, s'ha aconseguit visualitzar, amb tècniques moleculars aplicades a les imatges de l'escàner, quines són les alteracions concretes que el consum de porros causa en les neurones.
S'ha vist com el tetrahidrocannabinol (THC), que és la substància activa del cànnabis, anul·la directament la funció d'uns receptors neuronals, anomenats CB1, i que estan presents en tot el sistema nerviós central. La conseqüència és la manca de concentració, la dificultat per coordinar el moviment, l'alteració en la percepció del plaer, la tolerància al dolor, la capacitat de memòria i la sensació de gana. Aquesta alteració, de mica en mica, va reduint la qualitat de vida i la voluntat del consumidor. La situació de dependència es va creant de manera somorta, imperceptible.
Els estudis presentats mostren com, fumant diàriament marihuana, al cap de quatre setmanes s'havia reduït l'activitat en un 20% d'aquests receptors neuronals. Però s'ha pogut mostrar també una dada important i esperançadora: després d'un mes d'abstinència de la droga, hi havia una notable recuperació de l'activitat cerebral en aquestes zones que havien quedat danyades. Per tant, els efectes adversos del consum crònic de cànnabis són reversibles. S'obren, per tant, moltes portes al tractament efectiu dels efectes secundaris greus causats pel consum de marihuana. Només cal, això sí, reconèixer la realitat del procés addictiu i demanar ajut.
El mite dels efectes tranquil·litzants del cànnabis segueix present en molts adolescents i joves. És cert que té un efecte ansiolític, però molts adolescents i joves desconeixen quin és l'abast d'aquesta substància en el cervell. Manca informació contrastada i ben argumentada. Els missatges dels adults, sovint, rellisquen i no penetren. Preval allò que han sentit a dir de part d'altres col·legues. Els adults ..., ves, què han de dir? Qualsevol consell pot ser interpretat des d'una suposada coacció a la seva llibertat.
Aquest mes s'ha presentat un interessant treball en què s'estudien els efectes del cànnabis en el cervell a partir de neuroimatges. És a dir, s'ha aconseguit visualitzar, amb tècniques moleculars aplicades a les imatges de l'escàner, quines són les alteracions concretes que el consum de porros causa en les neurones.
S'ha vist com el tetrahidrocannabinol (THC), que és la substància activa del cànnabis, anul·la directament la funció d'uns receptors neuronals, anomenats CB1, i que estan presents en tot el sistema nerviós central. La conseqüència és la manca de concentració, la dificultat per coordinar el moviment, l'alteració en la percepció del plaer, la tolerància al dolor, la capacitat de memòria i la sensació de gana. Aquesta alteració, de mica en mica, va reduint la qualitat de vida i la voluntat del consumidor. La situació de dependència es va creant de manera somorta, imperceptible.
Els estudis presentats mostren com, fumant diàriament marihuana, al cap de quatre setmanes s'havia reduït l'activitat en un 20% d'aquests receptors neuronals. Però s'ha pogut mostrar també una dada important i esperançadora: després d'un mes d'abstinència de la droga, hi havia una notable recuperació de l'activitat cerebral en aquestes zones que havien quedat danyades. Per tant, els efectes adversos del consum crònic de cànnabis són reversibles. S'obren, per tant, moltes portes al tractament efectiu dels efectes secundaris greus causats pel consum de marihuana. Només cal, això sí, reconèixer la realitat del procés addictiu i demanar ajut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)