CERVELLS EN MINIATURA

La prestigiosa revista Nature ha publicat un treball que fa pensar… Segons les investigacions dutes a terme a l’Institut de Biotecnologia Molecular de Viena, s’han pogut desenvolupar, “crear”, unes cèl·lules que imiten el cervell humà. Es tractaria de “cervells en miniatura”, del tot artificials, i que no tenen vida fora del tub d’assaig on han estat engendrats. Però, cervells que són una rèplica exacta del cervell humà. Aquest treball de recerca s’ha aconseguit a partir d’una sofisticada tècnica que recrea dins un tub d’assaig unes condicions semblants a les que es donen dins la matriu humana.

Els investigadors afirmen que, a partir de la observació d’aquests cervells en miniatura, es podran estudiar i conèixer millor les causes i les conseqüències de diferents malalties mentals, com l’autisme i l’esquizofrènia. Diuen que es podria avançar molt en el diagnòstic precoç i, per tant, en tractaments més efectius en trastorns que tenen el seu orígen en els primers estadis del creixement embrionari del cervell. Un cervell nou és sempre una important font d’informació.

Què han fet? A partir de “cèl·lules mare”, han aconseguit fer créixer els nous cervells en un úter artificial. Són cervells que es comporten de manera idèntica al cervell embrionari, en un procés real de creixement i desenvolupament, dins la complexitat de les neurones i les seves connexions. Diuen que així es podrà conèixer en quin moment, i per quin motiu, s’inicien els defectes que, més endavant, donaran lloc a malalties.

És un treball m’ha fet pensar. Parlem del cervell, l’òrgan més important de l’ésser humà. L’estructura i la funcionalitat del cervell formen la base per les característiques del temperament de cadascú, tot allò que fa de cada persona un ésser únic i irrepetible. Les neurones i les seves connexions constitueixen la base del funcionament del pensament i l’aprenentatge. Aleshores, si es pot crear un “cervell in vitro”, quines son les conseqüències ètiques?

El conflicte està en saber definir, en cada moment, els límits. Cal definir els límits de l’experimentació amb les cèl·lules mare. Al final de la Segona Guerra Mundial, els experts reunits a Nuremberg, van fer una proclama per impedir que mai més es poguessin repetir els experiments amb humans que es van dur a terme durant el règim nazi. Ara, després de gairebé setanta anys d’aquella declaració, caldria actualitzar els principis de autonomia, justícia, beneficència, i no maleficència. Una definició que establís els límits de la ciència a fi de que mai es pugui manipular, des del pretext de la ciència, allò que és més sagrat en l’ésser humà: la seva llibertat.

DIARI DE GIRONA, 26 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

LA MUNTANYA

Mai vaig ser massa destre en l’educació física ni en l’esport. L’exercici físic és sempre recomanable, però admet tota mena de varietats. I així vaig descobrir la muntanya com a medi original i idoni per a exercitar la musculatura, el cor, els pulmons, i, fins i tot, la ment. “Mens sana in corpore sano”, deien els antics. De petit, em vaig iniciar amb les caminades per la Vall de Sant Daniel. Una vall ombrosa que oferia la bellesa del boscatge i la remor d’unes fonts generoses, amb aigües recomanables. Amb el pare anàvem sovint a la font d’en Lliure, a mig camí dels Àngels. A vegades ens hi acompanyava l’avi. Allà fèiem la costellada i les botifarres al caliu, embolicades amb paper d’estrassa. I ens anàvem trobant amb una tipologia concreta de ciutadà i una concepció original de l’esport: el muntanyenc. Malgrat les destrosses fetes degut a la variant (avui sembla que, reconegudament, inútil), encara dona bo d’enfilar-se per la Vall i pujar fins Sant Miquel o el santuari dels Àngels.

Més tard, amb el Club de Muntanya de la Universitat, em vaig fer gairebé tota la serralada del Pirineu navarrès i la part més occidental de l’aragonès. Sense oblidar alguns pics emblemàtics del País Basc. I així, poc a poc, vaig anar adquirint una experiència de muntanya que, com ens deien, tenia com a objectiu el caminar segur i amb prudència. El més important era gaudir del paisatge. Es tractava d’un esport sense marques ni rècords, sense trofeus ni medalles. El premi era l’espectacle sempre canviant de la natura. La competició era amb un mateix, des del coneixement de les pròpies capacitats. La muntanya donava pau i serenor a l’esperit; ajudava a la contemplació.

Potser el muntanyisme era ja l’únic esport que ens quedava sense afany de competició. Mica a mica deixa de ser-ho. Les gestes de Kilian Jornet ensenyen una altra vesant del muntanyisme com a lloc per aconseguir rècords. Això no és bo ni és dolent. És, senzillament, una realitat. Però voldria que quedés el missatge del que sempre ha suposat el muntanyisme com un esport de superació personal, de contacte amb la natura, i de protecció de l’entorn. I que no s’oblidés mai que la muntanya és una aliada que cal conèixer bé. Quan hom inicia l’ascensió, no sap mai amb el que es pot trobar. L’alta muntanya, especialment, suposa un risc que cal conèixer. Els canvis de temps poden ser sobtats, la neu ens pot dur a marrades, i les baixes temperatures ens poden ocasionar danys importants. Per això, més enllà d’admirar la gesta dels nostres muntanyencs esportistes, m’agradaria animar els clubs de muntanya a seguir fent una tasca per estimar la muntanya. I hom només pot estimar allò que coneix bé.

DIARI DE GIRONA, 5 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

“I HAVE A DREAM...”

Va ser un 28 d’agost. Ahir va fer cinquanta anys. La marxa sobre Washington acabava sota la mirada protectora de Lincoln. I va ser allà, en aquell lloc emblemàtic, quan, Martin Luther King va explicar al món el seu somni, el somni de la igualtat entre els homes sense discriminació del seu color de pell, el somni a la llibertat, el somni de sortir de les valls de les dificultats i les frustracions i caminar plegats cap a un futur de esperança, un somni d’un món millor, on es respectessin les drets fonamentals de la persona. Han passat cinquanta anys... I he volgut rellegir el seu discurs. Veig que no ha perdut cap engruna d’actualitat, que encara ens cal somiar... Es segueixen atropellant els drets humans tant a la poderosa nació nord-americana com en altres indrets del món. Segueixen les discriminacions, sigui per la raça, el sexe, la religió, l’orientació sexual, el poder adquisitiu,...

Quan, fa uns anys, vaig estar davant la tomba de Luther King, a Atlanta, em van impressionar tres coses. La primera el silenci sagrat que s’hi respira. És un lloc de recés i de reflexió, de pregària al déu que cadascú porta a dins, i de comunió amb els lluitadors per l’alliberament dels menys afavorits. En segon lloc, la inscripció damunt el marbre: “Al final sóc lliure. Gràcies Déu totpoderós”. La llibertat en la mort com a fita que no va aconseguir durant la vida. I la referència a Déu suposa un compromís amb la seva fe i amb la seva missió com a pastor. I, finalment, l’aigua que envolta la tomba. Vol ser com el Jordà que separava el poble jueu de la terra promesa. I allà, ressonen de bell nou les paraules d’un Moisés que, després de conduir el poble, no el va poder acompanyar en la seva entrada gloriosa al lloc del descans. I es llegeixen les paraules que Luther King va pronunciar la mateixa vigília del seu assassinat: “Com a tothom, a mi m’agradaria viure molts anys. però jo vull complir la voluntat de Déu. I ell m’ha autoritzat a pujar a la muntanya! I he mirat al meu voltant, i he vist la terra promesa. És possible que jo hi vagi amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la terra promesa. I sóc molt feliç aquesta nit. No tinc por de res. No tinc por de cap home. Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”.

Commemorar les grans efemèrides no ha de quedar en boniques paraules. Hi ha moltes desigualtats al nostre món. La crisi no afecta a tothom per igual. Segueixen les persecucions, les calumnies i els assetjaments. Amb els peus a terra, i amb la força del compromís, cal seguir somiant. Luther King segueix encoratjant-nos cap a un món millor.

DIARI DE GIRONA, 28 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

SÍNDROMES

Fa uns anys, en el meu primer viatge al continent americà, un amic em va dir que això del “jet lag” tenia una forta connotació psicològica. Em va recomanar no pensar més en quina era l’hora del meu rellotge intern, i a adaptar-me immediatament al rellotge real del país on em trobava. Que no em concedís cap avantatge pel fet d’haver fet el viatge. I que si la meva costum era posar el despertador a les set del matí, que ho seguís fent, malgrat les diferències horàries. Vaig seguir els seus consells. Mai més he patit els efectes del “jet lag”. No dubto que hi hagi una alteració de la nostra fisiologia dels ritmes circadians, i que requereix una adaptació. Però també sé ara que, des de la capacitat mental, hi ha una possibilitat de control. No deixa de ser, és, una situació adaptativa.

Dintre un parell de setmanes es tornarà a parlar de la síndrome de l’estrés postvacances. L’arribada del setembre planteja dificultats a l’hora de tornar al treball després d’un temps dedicat al lleure. Es clar que a tothom agrada fer vacances! Es clar que costa tornar a la feina. Però no hi ha dubte que es tracta d’una situació adaptativa. Quan es van començar les vacances, ja se sabia que tenien data de caducitat. I que, per sort en els moments actuals, hi hauria la necessitat i la possibilitat de tornar al treball. Per tant, no es tracta d’una síndrome. Parlem més aviat d’un procés d’adaptació com tants altres en tenim a les nostres vides.

I més endavant, es parlarà de la síndrome del retorn a l’escola dels nens. I el dia dotze de setembre, com cada any, ens mostraran imatges de nens que ploren a l’hora d’entrar a classe. I de nou, la realitat és que tenim una situació adaptativa dels nens. Però en parlar de “síndrome” ho elevem a categoria clínica, i es plantegen solucions de prevenció i de tractament. Com cada setembre sentirem a dir allò de que “els nens s’ho passen molt malament a l’hora de tornar a l’escola”.

De ben segur podríem anar afegint un munt de síndromes noves. Podríem parlar de la síndrome del dilluns al matí. O podríem parlar de la síndrome de estar sense telèfon mòbil o sense connexió a Internet. I podríem seguir amb el llistat...

Hi ha, d’entrada, una mena de necessitat de justificar totes les situacions des de la vesant mèdica o psicològica. No deixa de ser una manera de eludir les pròpies responsabilitats per fer front a les frustracions de cada dia. Si en donem la culpa a un altre (encara que siguin els neurotransmissors) ens quedem més amples. I, en segon lloc, manca una educació per la frustració, per la capacitat per entendre i acceptar les situacions de la vida normal de cada dia.

DIARI DE GIRONA, 22 d’agost de 2013

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

DESNUTRICIÓ INFANTIL

Hi ha notícies de mal pair, que apareixen, mal dissimulades, durant l'estiu. Ensenyar les vergonyes no agrada. I, en aquesta ocasió, ha sigut el Síndic de Greuges qui ha posat el dit a la ferida quan ha afirmat que, a Catalunya, hi ha, aproximadament, 50.000 nens que passen gana, i ha denunciat 751 casos de desnutrició. No han faltat, immediatament, veus prepotents que han desautoritzat aquest informe, fent com allò que fa l'estruç que, per amagar el cap sota l'ala, creu que les amenaces deixen d'existir. Per qui només ha llegit els titulars de premsa, ha tornat la pau interior. A Catalunya, s'haurà dit, aquestes coses no passen.

Alguns, però, hauran llegit el que realment diu el Síndic. I alguns, tanmateix, n'hauran fet una reflexió a partir de les seves dades. Aquest és el cas del "Grup de Pediatria basada en l'Evidència", i que n'ha fet un comunicat. Qualsevol situació que pugui afectar la salut integral dels nens i adolescents suposa una greu involució en un procés de camí cap el benestar que s'havia anat consolidant durant el segle passat.

L'informe diu, per exemple, que el percentatge de nens que viuen en llars sense persones ocupades s’ha triplicat des de l’any 2008 amb ara, arribant al 16,6%. Això suposa dir que gairebé 230.000 nens viuen en llars on els pares estan a l’atur. El síndic diu també que la prevalença de llars catalanes en que no es poden permetre menjar carn o peix al menys cada dos dies durant l’any 2011 és del 9,8%, gairebé sis vegades més que les xifres que teníem l’any 2008 (1,7 %). Els números maregen; és cert. Però aquests percentatges donen una idea del que és la realitat a casa nostra. Afegeix la sindicatura que el 4% dels nens menors de setze anys pateixen privacions materials que afecten la seva alimentació; concretament gairebé 50.000 nens catalans d'aquesta edat no es poden permetre carn o peix al menys una vegada cada dos dies. Són 50.000 nens que no mengen proteïnes d'una manera regular. I afegiríem, dins les dades d'aquest informe, que gairebé 130.000 nens pateixen una privació material severa que afecta diverses condicions materials, i no solament l'alimentació.

El síndic, en el seu informe, apunta unes mesures que haurien de ser d'actuació urgent. Unes mesures que suposen un replantejament de les despeses i un retorn a les ajudes socials mínimes que, avui, amb uns pressupostos prorrogats i amb l'anunci de més retallades, semblen oblidats. Unes retallades que, lluny d’afectar la "classe política", repercuteixen, com sempre en els més febles. També en els nens. Però, per damunt de tot, no hem d'oblidar mai que el prestigi d’un poble es mesura per l’atenció que es dona als seus infants.

DIARI DE GIRONA, 15 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Infantil a Girona