PERFECCIONISTES

Vivim en una societat que ens exigeix ser perfectes, si més no, en les formes. Moltes persones sobrevivim a aquesta exigència fent de més i de menys, conformant-nos en destacar en algun camp i a passar desapercebuts en d’altres, o bé acceptant que sempre hi haurà algú que farà les coses millor que nosaltres.
Pels joves i adolescents, però, i afectant a edats cada vegada més primerenques, aquest ideal de perfeccionisme pot exercir una pressió difícil de controlar. Aquesta necessitat de perfecció, sol afectar més a noies que a nois (tot i que molts nois també la senten) i pot resultar altament angoixant i acabar convertint-se en quelcom incapacitant.

Cada vegada són més els joves que volen convertir-se en aquell que treu bones notes, que té un cos perfecte, que és acceptat per tothom. La simple idea de poder caure malament a algú (o de simplement no caure-li bé) resulta inacceptable, de manera que un acaba disposat a qualsevol cosa per a encaixar absolutament a tot arreu.

És impossible. Ser perfecte és impossible, com ho és caure bé a tothom. La societat actual no ens prepara pel fracàs ni per la fustració, que és el mateix que dir que no ens prepara per equivocar-nos, ni molt menys per gaudir i aprendre dels nostres errors. Una societat perfecta seria immòbil i avorrida. El nen perfecte és estàtic i inflexible, no respira, no viu, no disfruta.

El món és ple de persones que intenten ser perfectes, però no n’hi ha ni una que ho hagi aconseguit. Per tant, el món és ple de persones que s’esforcen a nedar contracorrent, que es cansen i s’angoixen per un objectiu inassolible.

Com a pares i com a educadors tenim una gran responsabilitat en aquest camp. Nosaltres som els primers que hem de tenir clar la impossibilitat del concepte “perfecció”, els primers que ens hem d’acceptar, a nosaltres i als nostres joves com a éssers imperfectes que hem vingut al món a viure i a aprendre equivocant-nos. Conscient o inconscientment, som molts els que exigim als nostres menors allò que nosaltres no vam poder aconseguir, allò que per a nosaltres representa un ideal i que estem convençuts que ells poden assolir. Ens cal aprendre i ensenyar a ser flexibles: el contrari ens roba llibertat.


Maria Gràcia Cornellà Font
Psicòloga infantil a Girona