SANT DANIEL: MIL ANYS

Diu la història que fa gairebé mil anys, la comtessa Ermesenda de Carcassona va comprar els terrenys de la anomenada vall ombrosa, prop de Girona, per edificar-hi un monestir benedictí femení. D’aquesta manera neixia el monestir de Sant Daniel, en aquella vall que ha captivat els ulls d’artistes i místics. Un monestir que, després de mil anys, es manté, actiu, en el mateix lloc. Generacions i generacions de monges s’han anat donant el relleu per mantenir dintre aquells murs mil•lenaris la regla de Sant Benet: resa, treballa, acull. Sant Daniel viu ara, amb la austeritat monàstica, els inicis d’aquest mil•lenari. La crisi vocacional no els és aliena. Fa anys que no arriben noves vocacions, i, amb el temps, la comunitat s’ha anat envellint. Són també els signes d’un temps difícil.

Què hi trobem, doncs, a San Daniel? Per a mi, el monestir ofereix un lloc privilegiat de pau, de espiritualitat i d’acollida. La pau és un bé escàs. Quan llegim els diaris o mirem el televisor, ens sentim immersos en un clima de guerres, de odis, de enganys, que capgiren el nostre esperit i ens creen sensacions de inseguretat. L’home d’avui pot ser víctima de vertigen d’aquesta onada de violència. Cercar la pau esdevé necessitat. El monestir benedictí ofereix un espai de pau que permet, sense deixar d’estar present en el món exterior, cercar aquells mecanismes de defensa en el nostre món interior.

Sant Daniel és un lloc de espiritualitat. No és una paraula de moda. Però és una dimensió que dóna la grandesa de l’ésser humà: la seva transcendència. Cada vegada hi ha més evidències de que l’espiritualitat és un factor de protecció contra les malalties i les alteracions mentals. Sense conrear els valors de l’esperit, augmenten les depressions i els malestars interiors. L’home és un ésser espiritual. El monestir ofereix aquesta dimensió per, sovint, des del silenci, trobar-se un mateix. Si no ens trobem no ens coneixem. I si no ens coneixem, no ens podem estimar.

I l’acollida... No es pot parlar d’un monestir benedictí sense parlar de l’acolliment monàstic. La regla de Sant Benet diu que tota persona que s’apropi al Monestir ha de ser rebuda com si del mateix Crist es tractés. I aquest és el fet que més es palpa quan hom visita Sant Daniel. L’acollida sobrepassa les dimensions humanes i, malgrat els molts tràfecs de les monges, sempre tenen aquella paraula i aquell somriure que et fan sentir com a un amic únic i especial.

Mil anys d’història a la nostra ciutat són molts anys... M’agradaria augurar mil anys més. I potser tinc dret a somiar-hi. Potser, per què no?, sorgiran altres formes que permetin mantenir l’esperit benedictí en aquesta Vall Ombrosa tant gironina. Ens cal trobar pau, ens cal viure els valors de l’esperit, i ens cal saber-nos acollits.

DIARI DE GIRONA, 30 de maig de 2013.

Dr. Josep Cornelà Canals
Psiquiatra infantil a Girona