VOLUNTARIAT I SALUT

A la facultat de Medicina de la Universitat de Exeter, al Regne Unit, s’ha dut a terme una gran revisió sistemàtica i una metanàlisi sobre els beneficis del voluntariat. El treball, publicat a la prestigiosa revista BMC Public Health, conclou que el voluntariat ajuda a millorar la salut mental del qui el du a terme, i ajuda a viure més anys. hi ha dades concretes. Per exemple, la mort sobtada (infart, ictus, ...) es redueix en un 20% en les persones que dediquen una part del temps al voluntariat social, de manera comparativa amb els qui no ho fan. Tanmateix, en els voluntaris es donen nivells més baixos de simptomatologia depressiva, augmenta la satisfacció amb la vida, i millora el sentiment de benestar. Disminueixen els ingressos hospitalaris, i tenen més capacitat per gestionar l’estrès.

A que es deuen aquestes millores en la salut física i mental? No està clar. D’una part, les activitats de voluntariat solen associar-se a l’exercici físic i això sempre és bo. Però també suposa un estat d’ànim optimista, de treure el temps d’allà on sigui, d’un sentiment vital i vitalista.

No és fàcil quantificar el nivell de implicació de la població en activitats de voluntariat. A nivell del nostre país, un xic més del 30% de la població afirma haver realitzat aquestes activitats en algun moment de la seva vida. Però aquesta xifra es redueix al 17% quan preguntem per les persones que han realitzat activitats de voluntariat durant l’últim any. Moltes persones ho fan per motius altruistes, per ajudar els demés. Altres, per cobrir una necessitat personal (absolutament vàlida) de sentir-se útils en aquesta vida. El cert és que els voluntaris fan falta. En uns moments de crisi profunda a la nostra societat, les demandes del voluntariat són més i més grans. Ha quedat clar que l’Administració no arriba a cobrir les necessitats de les persones. Són els voluntaris els qui, sovint, fan aquesta tasca de suport en àmbits tan diversos que van des de l’ensenyament a la sanitat, passant pels serveis socials.

Segons dades de casa nostra, el 92% dels voluntaris se senten satisfets amb la tasca que han fet. Aleshores, davant tot això, jo em pregunto per què no hi ha més gent compromesa en accions de voluntariat social? Potser manca temps per arribar a “donar” una part del propi temps. Potser manca informació sobre les possibles activitats de voluntariat. I potser, encara, pot mancar un interès personal. Però crec que aquest interès personal s’incrementaria des d’una bona informació i un bon coneixement de les realitats socials del nostre país.

DIARI DE GIRONA, 10 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatra a Girona

DEL CERVELL A L’ÀNIMA

La setmana passada centrava el meu escrit en els “cervells en miniatura” que s’utilitzen per l’estudi de la prevenció i tractament de determinades malalties. Un col·lega, expert en bioètica, em comentava que, de fet, es tracta de rèpliques de teixit nerviós que no tenen res a veure amb el cervell humà. I si aquesta investigació duta a terme a Àustria ens ha de servir per estudiar la fisiopatologia cerebral i les malalties mentals, benvinguda sigui. Són més preocupants, em comentava, les investigacions en neurociències (tomografia amb emissió de positrons, ressonància magnètica funcional i altres) en que es redueix l’ànima o la consciència a pures reaccions bioquímiques de les neurones.

L’eterna pregunta és sobre on està el límit entre el cervell (estructura) i aquella capacitat de transcendir que anomenem ànima. No està clar. Els savis dubten a l’hora de parlar sobre allò que és el distintiu de l’espècie humana. El meu admirat Ramón y Cajal escriu: “Jo perseguia cèl·lules de formes delicades i elegants, les misterioses papallones de l’ànima, el batec d’ales de les quals qui sap si algun dia aclarirà els secrets de la vida mental… L’artifici sobirà de la substància grisa és tan envitricollat que ha desafiat i desafiarà per molts segles l’obstinada curiositat dels investigadors”. Més enllà del microscopi, ens queda el misteri.

J. A. Marina atribueix a la intel·ligència humana una funció creadora: inventar un món humà. Un món que coneixem a partir de la ciència. Però ens quedaríem molt esquifits si no avancéssim cap a la transfiguració d’aquest món a partir de l’art i de les creences espirituals i religioses; si no hi apliquéssim la tècnica ni l’ètica. Antonio Damásio, reconegut investigador en neurociències, afirma que la consciencia pot haver obert camí en l’evolució humana cap a un ordre de creacions nou que no hauria estat possible sense ella: consciència, religió, organitzacions polítiques i socials, arts, ciències i tecnologies. Hi hauria una consciència central, biològica, neurològica... Però, més enllà, hi ha una consciència ampliada, una elaboració que situa el nostre organisme en l’esdevenir històric.

Per tant, tot i reconeixent l’immens valor de la recerca en neurociències, mai hem d’oblidar que, més enllà dels circuits neuronals, l’home posseeix una consciència que li permet una actitud de transcendència, que no deixa de ser una victòria sobre l’egoisme. Malgrat els avanços tecnològics, en paraules gens sospitoses d’Erich Frömm, la transcendència es l’estructura clau de la maduració humana, del procés alliberador i de tot itinerari religiós qualitativament interessant.

DIARI DE GIRONA, 3 d’octubre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

CERVELLS EN MINIATURA

La prestigiosa revista Nature ha publicat un treball que fa pensar… Segons les investigacions dutes a terme a l’Institut de Biotecnologia Molecular de Viena, s’han pogut desenvolupar, “crear”, unes cèl·lules que imiten el cervell humà. Es tractaria de “cervells en miniatura”, del tot artificials, i que no tenen vida fora del tub d’assaig on han estat engendrats. Però, cervells que són una rèplica exacta del cervell humà. Aquest treball de recerca s’ha aconseguit a partir d’una sofisticada tècnica que recrea dins un tub d’assaig unes condicions semblants a les que es donen dins la matriu humana.

Els investigadors afirmen que, a partir de la observació d’aquests cervells en miniatura, es podran estudiar i conèixer millor les causes i les conseqüències de diferents malalties mentals, com l’autisme i l’esquizofrènia. Diuen que es podria avançar molt en el diagnòstic precoç i, per tant, en tractaments més efectius en trastorns que tenen el seu orígen en els primers estadis del creixement embrionari del cervell. Un cervell nou és sempre una important font d’informació.

Què han fet? A partir de “cèl·lules mare”, han aconseguit fer créixer els nous cervells en un úter artificial. Són cervells que es comporten de manera idèntica al cervell embrionari, en un procés real de creixement i desenvolupament, dins la complexitat de les neurones i les seves connexions. Diuen que així es podrà conèixer en quin moment, i per quin motiu, s’inicien els defectes que, més endavant, donaran lloc a malalties.

És un treball m’ha fet pensar. Parlem del cervell, l’òrgan més important de l’ésser humà. L’estructura i la funcionalitat del cervell formen la base per les característiques del temperament de cadascú, tot allò que fa de cada persona un ésser únic i irrepetible. Les neurones i les seves connexions constitueixen la base del funcionament del pensament i l’aprenentatge. Aleshores, si es pot crear un “cervell in vitro”, quines son les conseqüències ètiques?

El conflicte està en saber definir, en cada moment, els límits. Cal definir els límits de l’experimentació amb les cèl·lules mare. Al final de la Segona Guerra Mundial, els experts reunits a Nuremberg, van fer una proclama per impedir que mai més es poguessin repetir els experiments amb humans que es van dur a terme durant el règim nazi. Ara, després de gairebé setanta anys d’aquella declaració, caldria actualitzar els principis de autonomia, justícia, beneficència, i no maleficència. Una definició que establís els límits de la ciència a fi de que mai es pugui manipular, des del pretext de la ciència, allò que és més sagrat en l’ésser humà: la seva llibertat.

DIARI DE GIRONA, 26 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

EL VI NOU I LA MUNTANYA CREMADA

En record de Joan Alsina

Avui fa quaranta anys. Com a conseqüència de la repressió que va seguir el cop d’estat de Xile, aquell 19 de setembre de 1973, ja gairebé de nit, les tropes del general Pinochet van massacrar al capellà gironí Joan Alsina. Tenia 31 anys. Al pont Bulnes de la capital xilena, una ràfega de metralladora va acabar amb la vida de qui havia volgut veure la mort de cares per poder morir perdonant. Cada any, quan arriba aquesta data, recordo aquelles paraules que va deixar escrites com a comiat. Ell intuïa el tràgic i proper final. El seu compromís com a capellà i treballador a l’hospital de Sant Joan de Déu de Santiago de Xile havia anat massa enllà. Tot just feia pocs dies del bombardeig del palau presidencial. Però aquell jove empordanès molestava els sentiments dels poders fàctics. Tantes il•lusions que quedaven en un no res...

El seu darrer escrit, després de quaranta anys, segueix essent actual. Hi ha dues imatges, però, que se’m fan sovint presents: el vi nou en bots vells i la muntanya cremada.

 "Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment". S’hi va trobar i ens hi trobem. Tenim molt bon vi nou. Però els bots són vells. Tenim moltes idees, il·lusions, ganes de fer coses. Però les estructures són velles. I no ens permeten donar sortida al vi nou. I això ens produeix frustració. I, mirant enrere, en aquesta personal experiència de vida, me’n adono de quan vi nou s’ha perdut i s’ha malmès. Quantes persones han hagut de marxar fora per fer reals els seus somnis... Hem perdut tant i tant amb els bots vells que encara utilitzem... En els àmbits de sanitat, d’ensenyament, de benestar social,... Tantes bones idees que han quedat esclafades per unes estructures pètries.

"És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar la vida". N’hem vist de muntanyes cremades... En nostre Empordà l’any passat. Els boscos de Galícia en aquest final d’estiu. El terra calcinat ha esborrat tota senyal de vida i ofereix una imatge d’apocalipsi. Però cal esperar des de la confiança i el treball. Allò que es va sembrar no es perd. Hi ha, al nostre voltant, tantes muntanyes cremades... Munts de il•lusions que han quedat calcinades... Famílies destrossades, fills que planten cara als pares, divisions entre els ciutadans,... Més enllà, les terribles muntanyes cremades per l’odi de les guerres. I cal esperar. La vida sempre empeny per brotar de nou.

Com deia Joan Alsina, cal descobrir la vida cada dia, a cada minut. Cal estar atents als valors dels petits gestos de cada dia. Cal no perdre mai l’esperança!

DIARI DE GIRONA, 19 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

VICTÒRIES ESPORTIVES

Va ocórrer als Jocs Olímpics d’hivern de Torí, a Itàlia, l’any 2006. La canadenca Sara Renner capitanejava el seu equip en una esgotadora carrera d’esquí de fons. De sobte, el seu bastó dret es va trencar. Però ella va seguir endavant. En una transcendent pujada, va ser avançada per varis atletes. I, en aquell moment de desesperació, va succeir quelcom inaudit: un home es va apropar a la pista i li va donar un altre bastó. Renner va tornar a la carrera i recuperar així un xic del temps perdut. Canadà va aconseguir la medalla de plata. En acabar aquella cursa, Renner va conèixer la identitat de l’home que l’havia ajudat en ple desastre esportiu. Era Bjørnar Håkensmoen, l’entrenador de l’equip noruec, que va arribar en quart lloc. Al Canadà, Haakensmoen va esdevenir un autèntic heroi nacional. Un diari de Montreal va publicar una portada amb la fotografia del noruec i una sola paraula: “TAKK”, que vol dir gràcies. Diuen que Haakensmoen no ho entenia. Dies més tard, va dir que, senzillament, volia respectar l’esperit olímpic. “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

Aquesta anècdota, que és verídica, em lliga amb els valors de l’esport que cal defensar, malgrat les circumstàncies. Si es perd l’horitzó del que suposa ajudar els demés en plena competició, malgrat siguin els contraris, malgrat pugui suposar una derrota, aleshores es perd tot l’esperit que l’esport ha de tenir.

Penso especialment en els nens i adolescents que aquests dies, en iniciar un nou curs, reprenen els seus entrenaments esportius. Em consta que hi dedicaran hores i hores. A més dels entrenaments, hi haurà els partits, les competicions i les eliminatòries. I la realitat massa sovint s’allunya d’aquesta anècdota olímpica. No hi ajuda l’entorn. No hi ajuden les retransmissions esportives on, a vegades, es donen imatges d’agressivitat i menyspreu cap el contrari. I no hi ajuda el sistema de lligues i campionats en que, més enllà de l’esportivitat, s’incita a la competitivitat. Qui no és competitiu, sovint, es queda a la banqueta.

L’esport té uns importants valors en el creixement i la maduració personal del nen. Cada nen ha de trobar aquella activitat que millor s’adeqüi a les seves característiques, més enllà de les il•lusions dels pares. També seria bo crear escoles esportives on els nens poguessin conèixer els diferents esports per fer la tria adequada quan fos el moment. Però, per damunt de tot, no es pot oblidar que l’esport és un pretext educatiu. Tothom qui està a l’entorn de l’esport infantil i juvenil ho ha de tenir molt clar. Ni un insult, ni una desqualificació, ni una befa,... “Si no ajudes a algú quan ho has de fer, quina mena de victòria obtens?”

DIARI DE GIRONA, 12 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona

LA MUNTANYA

Mai vaig ser massa destre en l’educació física ni en l’esport. L’exercici físic és sempre recomanable, però admet tota mena de varietats. I així vaig descobrir la muntanya com a medi original i idoni per a exercitar la musculatura, el cor, els pulmons, i, fins i tot, la ment. “Mens sana in corpore sano”, deien els antics. De petit, em vaig iniciar amb les caminades per la Vall de Sant Daniel. Una vall ombrosa que oferia la bellesa del boscatge i la remor d’unes fonts generoses, amb aigües recomanables. Amb el pare anàvem sovint a la font d’en Lliure, a mig camí dels Àngels. A vegades ens hi acompanyava l’avi. Allà fèiem la costellada i les botifarres al caliu, embolicades amb paper d’estrassa. I ens anàvem trobant amb una tipologia concreta de ciutadà i una concepció original de l’esport: el muntanyenc. Malgrat les destrosses fetes degut a la variant (avui sembla que, reconegudament, inútil), encara dona bo d’enfilar-se per la Vall i pujar fins Sant Miquel o el santuari dels Àngels.

Més tard, amb el Club de Muntanya de la Universitat, em vaig fer gairebé tota la serralada del Pirineu navarrès i la part més occidental de l’aragonès. Sense oblidar alguns pics emblemàtics del País Basc. I així, poc a poc, vaig anar adquirint una experiència de muntanya que, com ens deien, tenia com a objectiu el caminar segur i amb prudència. El més important era gaudir del paisatge. Es tractava d’un esport sense marques ni rècords, sense trofeus ni medalles. El premi era l’espectacle sempre canviant de la natura. La competició era amb un mateix, des del coneixement de les pròpies capacitats. La muntanya donava pau i serenor a l’esperit; ajudava a la contemplació.

Potser el muntanyisme era ja l’únic esport que ens quedava sense afany de competició. Mica a mica deixa de ser-ho. Les gestes de Kilian Jornet ensenyen una altra vesant del muntanyisme com a lloc per aconseguir rècords. Això no és bo ni és dolent. És, senzillament, una realitat. Però voldria que quedés el missatge del que sempre ha suposat el muntanyisme com un esport de superació personal, de contacte amb la natura, i de protecció de l’entorn. I que no s’oblidés mai que la muntanya és una aliada que cal conèixer bé. Quan hom inicia l’ascensió, no sap mai amb el que es pot trobar. L’alta muntanya, especialment, suposa un risc que cal conèixer. Els canvis de temps poden ser sobtats, la neu ens pot dur a marrades, i les baixes temperatures ens poden ocasionar danys importants. Per això, més enllà d’admirar la gesta dels nostres muntanyencs esportistes, m’agradaria animar els clubs de muntanya a seguir fent una tasca per estimar la muntanya. I hom només pot estimar allò que coneix bé.

DIARI DE GIRONA, 5 de setembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra Girona

“I HAVE A DREAM...”

Va ser un 28 d’agost. Ahir va fer cinquanta anys. La marxa sobre Washington acabava sota la mirada protectora de Lincoln. I va ser allà, en aquell lloc emblemàtic, quan, Martin Luther King va explicar al món el seu somni, el somni de la igualtat entre els homes sense discriminació del seu color de pell, el somni a la llibertat, el somni de sortir de les valls de les dificultats i les frustracions i caminar plegats cap a un futur de esperança, un somni d’un món millor, on es respectessin les drets fonamentals de la persona. Han passat cinquanta anys... I he volgut rellegir el seu discurs. Veig que no ha perdut cap engruna d’actualitat, que encara ens cal somiar... Es segueixen atropellant els drets humans tant a la poderosa nació nord-americana com en altres indrets del món. Segueixen les discriminacions, sigui per la raça, el sexe, la religió, l’orientació sexual, el poder adquisitiu,...

Quan, fa uns anys, vaig estar davant la tomba de Luther King, a Atlanta, em van impressionar tres coses. La primera el silenci sagrat que s’hi respira. És un lloc de recés i de reflexió, de pregària al déu que cadascú porta a dins, i de comunió amb els lluitadors per l’alliberament dels menys afavorits. En segon lloc, la inscripció damunt el marbre: “Al final sóc lliure. Gràcies Déu totpoderós”. La llibertat en la mort com a fita que no va aconseguir durant la vida. I la referència a Déu suposa un compromís amb la seva fe i amb la seva missió com a pastor. I, finalment, l’aigua que envolta la tomba. Vol ser com el Jordà que separava el poble jueu de la terra promesa. I allà, ressonen de bell nou les paraules d’un Moisés que, després de conduir el poble, no el va poder acompanyar en la seva entrada gloriosa al lloc del descans. I es llegeixen les paraules que Luther King va pronunciar la mateixa vigília del seu assassinat: “Com a tothom, a mi m’agradaria viure molts anys. però jo vull complir la voluntat de Déu. I ell m’ha autoritzat a pujar a la muntanya! I he mirat al meu voltant, i he vist la terra promesa. És possible que jo hi vagi amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la terra promesa. I sóc molt feliç aquesta nit. No tinc por de res. No tinc por de cap home. Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”.

Commemorar les grans efemèrides no ha de quedar en boniques paraules. Hi ha moltes desigualtats al nostre món. La crisi no afecta a tothom per igual. Segueixen les persecucions, les calumnies i els assetjaments. Amb els peus a terra, i amb la força del compromís, cal seguir somiant. Luther King segueix encoratjant-nos cap a un món millor.

DIARI DE GIRONA, 28 d’agost de 2013.

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra a Girona