PETE I LA PAU

Aquests dies es recorden els 75 anys de la caiguda de Girona davant els exèrcits de Franco. Les fotografies que es publiquen dia a dia el Diari de Girona parlen per si mateixes des d’un eloqüent silenci. Els rostres dels nens i dels febles mostren la basarda més paorosa davant un futur incert. Aquestes imatges van ser censurades durant la nostra infantesa. Molts dels seus protagonistes van morir sense saber el perquè de tot plegat. I, mentre hi ha qui llança amenaces de noves guerres que s’afegeixin a la llarga dotzena de conflictes armats que hi ha declarats al planeta, Pete Seeger ha aclucat els ulls i ens ha deixat amb aquelles seves cançons que ens acompanyaran per sempre més.


La seva mort coincideix també amb aquesta setmana en que, commemorant l’assassinat de Gandhi, es fa memòria de la necessitat d’ajuntar els esforços per la pau i per la lluita no violenta. Pete Seeger ha escollit el moment per marxar d’aquest món en conflicte permanent. Amb aquell lema de “No serem moguts”, que es va fer himne de les nostres trobades “kumbayà”, ens animava a seguir endavant per aconseguir un món millor, ja que, ho sabia, “tots junts vencerem”.


La imatge de Pete va associada a la protesta per la guerra, per manifestar la seva oposició més radical a totes les guerres. M’agrada recordar aquells versos que tantes vegades havíem cantat:“Què se n'ha fet d'aquelles flors, fa tants dies? Què se n'ha fet d'aquelles flors, fa tant de temps?” I explicava la història d’aquelles noies que en van fer un pom i van marxar a buscar els nois; uns nois que van marxar a fer de soldats, uns nois que van ser duts a la guerra, i van ser coberts per la terra de les seves tombes. Uns nois que, de ben segur, mai tornaran. I aquelles noies van dipositar aquelles flors damunt les tombes dels nois. I acabava la cançó amb un esgarrifós “Amics meus, quan n’aprendrem?”


Les guerres són una realitat del nostre món. Ho eren fa 75 anys, ho eren ja molt abans, i, malauradament, ho continuaran essent. L’aposta per la pau ha de ser ferma i duradora. Com ho fou en tants testimonis que, sovint, han pagat amb la vida el seu pacifisme. Cal recordar que mai l’ús de la violència pot dur a la pau. La violència genera més violència. I el cercle viciós pot dur a la destrucció de la humanitat. Sense pau no hi ha llibertat. De Pete ens pot quedar aquesta frase que el defineix: “Sempre que hi hagi algú lluitant per ser lliure, mira els seus ulls, mare, i m’hi veuràs reflectit en ells”


DIARI DE GIRONA, 30 de gener de 2014.

Dr. Josep Cornella i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

MAREA ROJA

Quan aquest estiu va haver-hi el lamentable accident de tren prop de Santiago de Compostela, un amic em va escriure des de Galícia: “hi ha una veritable marea roja; són moltes les persones que s’apropen als hospitals a donar sang; fins i tot han de fer hores de cua... Hi ha una gran sensibilitat...”.

I és cert. La tragèdia mou els cors de les persones. Però la tragèdia diària, la tragèdia amagada de les persones que, per motius diversos, necessiten una transfusió, no mou tants de cors, no arriba al fons dels sentiments. Per això cal recordar que, a Catalunya, es necessiten mil donacions cada dia. I aquests dies, la Gran Marató de Donants de Sang 2.0 està fent una crida a que ens apropem als centres on es pot fer aquest acte altruista i voluntari que pot salvar tres vides. Si; una sola bossa de sang, una sola donació, pot suposar la vida per tres malalts diferents.

Gran Marató de Donants de Sang 2.0 

Donar sang és un acte senzill, sense perills, i que no produeix cap mena de molèstia. Tota persona, entre 18 i 65 anys, i amb un pes superior als 65 quilos, pot ser donant de sang. Hi ha uns requisits mínims per evitar la propagació de malalties. La analítica que acompanya tota donació dona una garantia de l’estat de salut del donant. En qualsevol cas, el personal del banc de sang té una exquisida delicadesa a l’hora de tractar els donants i els dona totes les explicacions necessàries. També és cert que no hi ha sang millor que altra. Si que és veritat que hi ha tipus de sang que serveixen per tota mena de receptors. Són els del grup O amb Rh negatiu. Però això no vol dir que els altres grups de sang tinguin menys vàlua.

Estem en plena campanya de la Marató. He llegit als mitjans que hi ha hagut una bona resposta. Encara hi som a temps d’apropar-nos a un dels llocs on es pot fer la donació. Però, sobre tot, ens cal la mentalització solidaria. A la nostra societat, mentre agraïm que la medicina hagi fet avenços importants en la lluita contra malalties que en altre temps eren incurables, mentre agraïm que les Unitats de Cures Intensives siguin un lloc on es pot refer una situació greu per la salut, ... hem de ser conscients també de la responsabilitat que tots hem de prendre amb el que això significa. I la donació de sang és i haurà de ser sempre un acte altruista, un acte d’estima cap el proïsme.

Jo no puc participar en aquesta marató. Just fa un mes que vaig passar pel banc de sang. Però amb aquest article d’avui vull fer la meva aportació a la campanya. No és avui en forma de sang. És en forma d’un escrit que animi als qui encara poden estar indecisos, a fi de que facin aquest petit pas que, mai millor dit, té tanta profunditat. Qui dona sang dona vida!

DIARI DE GIRONA, 23 de gener de 2014.

Josep Cornella i Canals
Psiquiatra a Girona

EXIGÈNCIA DE PERFECCIÓ

Precedint les festes de Nadal, junt amb les felicitacions, els fills en edat d’estudiar, han dut les notes de les avaluacions del primer trimestre. I han arribat els primers disgustos davant els insuficients que són indicadors d’un mal aprofitament del temps. Tanmateix, però, hi ha els disgustos dels insatisfets. Hi ha pares que mostren una gran exigència amb els estudis dels fills, com si aquests fossin només “productors de bones notes”. Deia un gran pedagog que darrera un pare molt exigent sol amagar-se una persona molt insegura; que en les bones notes del fill busquen una seguretat davant una vida que no se senten capaços de controlar. Però el fill no resta impune davant unes exigències que van més enllà del que hauria de ser bàsic i fonamental, com és l’educació de la responsabilitat. Quan els pares exigeixen sempre millors notes, els fills també es senten insegurs, doncs pensen que mai faran prou, que han de demostrar constantment la seva vàlua. Aleshores, apareix passivitat. El fill esperarà instruccions sobre el que han de fer. I tot plegat porta a una pèrdua d’autoestima. Quan no es reconeixen adequadament les fites aconseguides, amb manca d’autonomia i de automotivació, arriben a tenir una mala imatge d’ells mateixos.

Quan hi ha una exigència de notes, els fills perden espontaneïtat. Creix el temor de que allò que facin o diguin no encaixi en els objectius o en els interessos que altres els hi ha marcat per a ells. Manca l’expressió de les emocions si viuen pendents de les obligacions imposades. Es trist veure un adolescent que se sent incapaç d’avançar cap a la seva pròpia independència. I és més trist encara si considerem que es tracta d’un equilibri inestable. Que tot plegat porta a sentiments d’ansietat i de neguit, que pot acabar amb conductes agressives. L’adolescent pressionat absurdament buscarà escapar dels sentiments contradictoris de rancor i de culpabilitat, i, des de la rebel•lia, descarregarà la seva agressivitat sobre ell mateix o sobre els de més a prop, siguin els germans petits o els companys de l’escola. Finalment, les frustracions i els desànims poden dur a conductes perfeccionistes i obsessives de nefastes conseqüències.

Què cal fer? És important, per damunt de tot, considerar totes les necessitats afectives i emocionals dels fills. El fill no és una nota. I mai fer xantatge amb les notes. Per damunt de tot és important recordar que educar vol dir ajudar a créixer una persona. I l’acte més important és ser capaç de transmetre la responsabilitat. Animar i estar al costat és molt important. Però és més important encara tenir la capacitat de, sense deixar de estar al costat, anar prenent distàncies. “La teva vida, fill, és teva; et pertany!”.

DIARI DE GIRONA, 16 de gener de 2014.

Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

CONSELLS DE VIDA

En aquest inici d’any m’han fet un petit obsequi immaterial. Són petites coses d’aquelles que et fan pensar. És el testimoni de Bronnie Ware, una infermera australiana bolcada en les cures pal•liatives cap els pacients desnonats. En el seu relat dona testimoni dels sentiments d’aquelles persones que veuen proper el seu final. I conclou amb les cinc lamentacions més freqüents en els moribunds. Val la pena comentar-les, i fer-les servir per orientar els bons propòsits en aquest començament de 2014.

“M’hauria agradat tenir la valentia per viure la vida que realment volia, no la que els altres esperaven de mi”. És el lament més freqüent. I és que molta gent no arriba a fer ni la meitat de les coses que s’havia proposat. Per tant, seria bo intentar, aquest any que comença, fer realitat la major part dels somnis que puguem mentre encara tinguem forces; quan perdem la salut ja és massa tard!

“M’hauria agradat treballar menys”. És una queixa difícil d’entendre en temps d’atur i de crisi. Però es tracta de repensar les necessitats econòmiques reals per evitar l’estrès i el neguit en allò que no és realment important.

“Desitjaria haver tingut l’audàcia suficient per expressar els meus sentiments”. Quants sentiments poden quedar reprimits per no entrar en conflicte amb l’entorn més proper? Quantes persones s’han acomodat en una mediocre existència, renunciant a ser allò que haurien estat capaces de ser? Caldria aprendre a ser honestos i sincers amb nosaltres mateixos i amb aquelles persones que tenim més a l’entorn. Les relacions saludables també son font de salut.

“M’agradaria no haver perdut el contacte amb els meus amics”. Quan arriba el final de la vida, la gent es lamenta dels amics que han quedat a les voreres dels camins; no hem tingut temps per a ells. I la soledat és sempre dolenta. La persona necessita ser estimat, recolzar-se en els amics, poder fer confidències. Diu l’infermera que tothom enyora els seus amics quan s’està morint. Per tant, cal anar contra el ritme que imposa el pas del temps i no deixar de banda les amistats.

“M’hauria d’haver permès ser més feliç...” I és que la vida ha de ser una lluita i un treball per obtenir la felicitat, malgrat això suposi trencar motlles i canviar hàbits de vida. Cal somriure. cal trobar la capacitat interior de ser feliç. Cal desenvolupar la virtut del bon humor, que és la virtut que ajuda a viure amb plenitud, malgrat que les circumstàncies no siguin les millors.

DIARI DE GIRONA, 9 de gener de 2014.

Josep Cornellà Canals

Psiquiatra de Girona

NADAL 2013

Diuen que, fa molts anys, els homes es van espantar quan van prendre consciencia de que els dies s’escurçaven i el sol durava menys hores dalt el cel. Diuen que els homes van creure que era un presagi de que el món finiria. I tenien por. I aleshores van intentar modificar les seves vides. Compraven molt, menjaven molt, i il•luminaven els carrers. Ja que els arbres perdien la fulla, posaven garlandes de pi i d’avet per donar la impressió de que la vida seguia malgrat el cru hivern. I amb aquests enganys pretenien aturar el temps. Però el temps no s’aturava. I, de sobte, el sol tornava a alçar-se damunt l’horitzó. I en feien una festa. Però al cap de l’any, es repetia el mateix cicle. I la lluminositat del sol que renaixia no era capaç de esvair aquells sentiments de por.

Fa poc més de dos mil anys, diuen, va succeir un fet excepcional cap a l’actual Palestina. Amb un nen, diuen, havia nascut una esperança. I diuen que, per unes hores, en aquell indret, els homes proclamaven la Pau i feien propòsits de viure amb senzillesa. Però va durar poc. Els càntics d’alegria d’aquella nit es van esvair. Aquell nen va créixer i, diuen, les seves paraules no van ser del grat dels qui tenien la paella pel mànec. I va acabar malament. I, malgrat l’esforç i la perseverança d’alguns dels seus seguidors, la seva memòria va quedar encotillada en uns ritus i en unes costums que no evolucionaven amb el pas dels anys.

I, malgrat deien que aquell naixement havia canviat llurs vides, els homes tornaren a encaparrar-se davant el pas del temps. I va tornar la por a la mort. I davant els dies que s’escurçaven, encenien llums al carrer, es compraven més i més foteses en un esforç per acaparar allò que prometia una vida perdurable, i es llançaven a menjar i beure. Era com una lluita per la subsistència, una lluita per no desaparèixer amb l’últim raig de sol de cada vesprada.

Però, diuen que, poc a poc, després d’una greu crisi, els homes tornaren a mirar cap el seu interior. I veieren com la racionalitat excessiva i el consumisme exacerbat generava una saturació existencial i un sentiment de profunda decepció. Van descobrir que la felicitat no estava en la materialitat de les coses, sinó en les dimensions relacionades amb el cor, amb els afectes, i amb les relacions d’amor, de solidaritat i de compassió. I, diuen, poc a poc, els homes descobriren, en el seu profund interior, una dimensió espiritual que no havien gosat desenvolupar. I, amb la dimensió espiritual, foren capaços de celebrar el Nadal. I recuperaren de nou el missatge d’aquella nit en que, feia dos mil anys, havia nascut el nen. Aquell missatge que deia “No tingueu por, us anuncio una gran alegria, us ha nascut un salvador, que veureu en una pobra menjadora, i faixat amb bolquers”.

DIARI DE GIRONA, 19 de desembre de 2013.

Josep Cornellà i Canals

DESPRÉS DE PISA

Cada any, quan apareix l’informe PISA, es succeeixen una sèrie de debats sobre la realitat de l’ensenyament al nostre país. Les conclusions impliquen millores, inversions,... Hi ha molt a dir. Jo, que no sóc pedagog, voldria aportar la meva opinió des del camp de les neurociències i tenint en compte el desenvolupament i la maduració del cervell humà.

Neixem en una situació de minusvalidesa, comparativament amb altres mamífers. Les nostres neurones gairebé no estan connectades i serà aquesta funció sinàptica la que ens anirà dotant de noves habilitats per la vida. Sense estructura, però, no hi ha funció.

Ja fa uns anys que uns científics alemanys van publicar un estudi molt ben estructurat en que demostraven com el cervell humà no té capacitats per la socialització fins cap els tres anys d’edat. És una data important per comprendre com hi ha nens que, dins la més estricta normalitat, no s’adapten a la llar d’infants. La variabilitat en el procés maduratiu és un fet: no tots els nens maduren al mateix ritme.

El mateix passa amb la lectura i l’escriptura. Són processos complexes que necessiten una determinada xarxa de connexions entre les neurones. A quina edat existeix aquesta estructura? Depèn. Per Maria Montessori, el nen no estava preparat per aquests aprenentatges fins més enllà dels sis anys. Tanmateix, R.D. Snyder defensava a la revista Pediatrics que un nen té dret a no llegir fins els set anys. I abans? Abans caldrà sens dubte afavorir la maduració cerebral fomentant la grafomotricitat. Això que avui exposem com a estímuls de pre-lectura i pre-escriptura, ja ho intuïen els nostres avis quans, abans d’anar a l’escola, ens feien fer pàgines i més pàgines de “pals i ganxos”.

I després? És lògic que el nen se’l carregui de matèries sense aprofundir en cap d’elles? Val la pena tota aquesta dispersió en llengües que inunden un cervell en fase madurativa? Hi ha opinions per a tots els gustos, el que vol dir que es desconeix quina és la millor opció. Però sempre recordaré un vell i eminent mestre que recomanava començar amb una sola llengua, i després, amb un bon fonament, anar fent l’aprenentatge de les altres.

I afegiria encara el tema dels deures. Cal posar uns deures que suposin una activa implicació dels pares? Penso que els pares poden saber moltes matèries, però en desconeixen la seva pedagogia. Per tant, és vàlida aquesta tasca quan, a més, suposa restar temps per dedicar a fer de pares?

Són pensaments i reflexions... Les neurociències ens poden ajudar a entendre més i millor el procés maduratiu del cervell del nen.

DIARI DE GIRONA, 12 de desembre de 2013.

Dr. Josep Cornellà i Canals
Psiquiatra infantil a Girona

AVORTAMENT I SALUT

El dilluns 2 de desembre llegíem al Diari de Girona que el 68 % de les gironines embarassades menors de 18 anys decideixen avortar. Segons la notícia, 47 noies menors de 15 anys haurien quedat en estat entre els anys 2006 i 2011. Només 7 haurien seguit endavant amb l’embaràs. Aquestes xifres no contemplen possibles casos no detectats. D’entrada, són xifres que preocupen. Se’m ocorren dues reflexions.

La primera és sobre la utilitat dels programes de “salut sexual”. Són programes que funcionen o no funcionen? Tinc els meus dubtes. Quan vaig tenir accés a l’estudi crític que va fer l’oficina de programes per adolescents de la Organització Panamericana de Salut vaig comprendre amb quina frivolitat tenim el costum de engegar “programes pilot”, amb web inclosa, i quedar-nos tan amples. Qualsevol programa ha de ser objecte de revisió crítica en funció dels seus resultats. No n’hi ha prou amb informar; cal formar! I la formació és educació quan ensenya a tenir criteri i a saber manejar la pròpia vida. L’educació sexual (que no és formació sexual) s’hauria de incloure en tot un programa de formació de la persona humana des dels valors, amb participació activa dels propis adolescents i de les seves famílies. Actualment hi ha pares que ja confien en que a l’escola li explicaran “aquestes coses”, fent dimissió de la seva funció educativa.

La segona reflexió és que tot avortament és un drama. Un desgavell a nivell hormonal, biològic; i una sotragada a nivell psicològic. I molt més encara si te lloc en edats tant primerenques, en adolescents. De cap de les maneres l’avortament (anomenat també, eufemísticament, “interrupció voluntària de l’embaràs”) és un mètode anticonceptiu més. No s’hi val a dir que si hi ha un embaràs no desitjat, per la causa que sigui, sempre queda el recurs de l’avortament per posar-hi remei. La manca de penalització no eximeix la reflexió ètica sobre el que suposa per la persona. Comencen a publicar-se alguns estudis científics sobre les conseqüències psicològiques dels avortaments. Per mantenir una neutralitat científica, els investigadors han de deixar de banda les possibles conviccions. Són les exigències de la ciència!. En tots aquests estudis, el comú denominador és que el fet d’avortar no suposa una millora en les perspectives de salut mental de la persona. És un punt de comú acord, fins i tot malgrat possibles desviacions ideològiques. Per tant, té poca base científica el fet d’afirmar que el seguiment de l’embaràs pot incrementar el risc de trastorn mental. Més aviat s’han publicat estudis en que es demostra com les interrupcions voluntàries de l’embaràs suposen un major risc de trastorns mentals, molts d’ells associats a l’esfera emocional. Davant aquestes xifres, cal, sens dubte, fugint de demagògies, fer una reflexió sobre el que es fa i perquè es fa.

DIARI DE GIRONA, 5 de desembre de 2013.

Dr.Josep Cornellà

Psiquiatra infantil i jovenil a Girona