ORDIT AFECTIU I TDAH

Segons el diccionari de la Llengua Catalana, el verb ordir significa disposar paral·lelament una certa quantitat de fils enrotllats sobre un corró plegador destinat a un teler. De tot plegat neix un ordit, un complex conjunt de fils que es relacionen i connecten entre ells. El professor Juan Rof Carballo va parlar d'ordit afectiu per donar a entendre la complexitat de connexions entre neurones que permet que el nen desenvolupi la afectivitat i el vincle afectiu amb l'entorn. Quin és aquest entorn més immediat? Els pares, evidentment. I, per raons fisiològiques, la mare, de manera especial.

Tots hem observat com els nens neixen amb una total indefensió. El cervell necessita madurar, però en un entorn concret que l'estimuli. Cap al mes de vida, començarà el primer somriure social en fixar els ulls en un rostre proper, el rostre de qui li assegura l'aliment i el benestar. Quan aquest somriure obté una resposta, es comença a ordir l'afectivitat del nen. Vindrà més tard el primer gloc-gloc com a rudiment primari d'una parla amb què el nen es vol comunicar amb els qui l'envolten. La resposta que obté de l'entorn l'empeny a seguir creant aquest entramat de relacions que ha de suposar un sòlid fonament de l'afectivitat, allò que dóna seguretat davant el món desconegut. I pensem en tots aquells senyals que, durant el primer any de vida, el nen va escampant al seu voltant i que esperen aquesta resposta d'un adult de referència amb qui establir el vincle. I, silenciosament, es va teixint l'ordit que dóna seguretat i permet un desenvolupament harmoniós.

El nen que, en néixer, ha estat abandonat en una institució tipus orfenat, no tindrà la possibilitat de desenvolupar aquest ordit afectiu. Qui farà cas del seu intent de somriure? Qui contestarà el seu gloc-gloc amb què es vol comunicar? Qui obrirà els braços per acollir-lo quan faci les seves primeres passes, amb temor i inseguretat?

Quan un nen que ha patit els efectes de l'abandonament és adoptat, presenta una situació de greu mancança. Li manca l'ordit que li ha de donar seguretat. No ha organitzat els seus sistemes de vincle. Pot ser que vagi d'un costat a l'altre, que no pari quiet cercant emocions i contactes, que no estigui atent a res del que li diuen... Però anem amb compte! La nostra societat, que es deleix per classificar-ho tot, pot dir que són nens amb un trastorn per dèficit d'atenció (el famós TDAH). I això és un reduccionisme greu i perillós. Cal recuperar les idees que ens situïn el nen en un context; i això no té res a veure amb un diagnòstic concret. Entendre el nen amb un vincle desorganitzat o inexistent ha de evitar posar falses etiquetes diagnostiques de TDAH. La seva comprensió va molt més enllà.

DIARI DE GIRONA, 23 de maig de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/23/ordit-afectiu-tdah/618593.html

Tractament del TDA i el TDAH a Girona
http://www.drjosepcornella.com/tdah.php

RECORDS DEL GRUP JOAN BRUGUERA

Dins del centenari del Grup Escolar Joan Bruguera he trobat a faltar una referència a una època dura, en una Girona grisa i trista, en què el Grup va saber treure el millor partit a la seva funció docent. Potser no sigui políticament correcte parlar d'aquells temps de penúria i penellons. Però cal fer memòria d'un esforç que va apostar decididament pel que avui en diuen excel·lència acadèmica. Em refereixo als anys en què al Grup es van impartir els estudis de Batxillerat elemental. Sóc conscient que el pas dels anys magnifica els bons records. Però des d'una certa perspectiva de vida, no puc deixar d'agrair la feliç circumstància d'haver-ne estat alumne. No era un batxillerat dissenyat per a gent benestant de la ciutat; el pluralisme socioeconòmic era total i absolut a la nostra classe.

El curs de preparació per a la prova d'ingrés era responsabilitat exclusiva del director, el Sr.Miquel Vidal. Se'ns exigia un dictat amb un màxim de tres faltes i una divisió per tres xifres. Teníem entre 9 i 10 anys quan passàvem aquella prova. I, del meu record, ningú va suspendre. El Sr. Vidal era un docent de vocació. Obsessiu i rígid, ens preparava per a una vida que no tindria contemplacions amb nosaltres. Un bon i exigent aprenentatge.

Els quatre anys de batxillerat elemental estaven encarregats a tres mestres. Cadascun era responsable d'un curs, i entre tots ens feien el quart. Els exàmens es feien a l'Institut del carrer de la Força. Uns exàmens per a nosaltres i un test de competència per als mestres. Que en puc dir? El Sr. Moisés Tibau era l'expert en "socials". La docència activa i participativa es materialitzava en l'àlbum de geografia que fèiem entre tots els de primer curs. I un d'història a quart. Explicava ortografia i sintaxi de manera que quedaven clares i fixades a la ment. El Sr. Miquel Sels era un mestre calorós i vehement, apassionat. Hi posava l'ànima. Ens feia classe de llatí. D'ell vaig aprendre la constància en la recerca... "quan trobes el verb i el subjecte, la frase en llatí es va fent transparent". I finalment el Sr. Joan Pi, l'expert en "ciències": matemàtiques, física i química. A part d'una brillant docència, fou el mestre que més em va ajudar a conèixer-me a mi mateix. Un coneixement que és la base de tots els altres. En finalitzar quart, la revàlida donava constància de la solidesa dels nostres coneixements.

Algú pot dir que també fèiem Formación del Espíritu Nacional i cantàvem el Cara al sol. Però és el que tocava... Avui voldria fer un acte de justícia, agraïment i reconeixement cap als qui feren possible aquesta experiència innovadora, docència de qualitat.

DIARI DE GIRONA, 16 de maig de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/16/records-del-grup-joan-bruguera/617536.html

Dr. Josep Cornellà Canals
Psiquiatra infantil a Girona

http://www.drjosepcornella.com/

PERFECCIONISTES

Vivim en una societat que ens exigeix ser perfectes, si més no, en les formes. Moltes persones sobrevivim a aquesta exigència fent de més i de menys, conformant-nos en destacar en algun camp i a passar desapercebuts en d’altres, o bé acceptant que sempre hi haurà algú que farà les coses millor que nosaltres.
Pels joves i adolescents, però, i afectant a edats cada vegada més primerenques, aquest ideal de perfeccionisme pot exercir una pressió difícil de controlar. Aquesta necessitat de perfecció, sol afectar més a noies que a nois (tot i que molts nois també la senten) i pot resultar altament angoixant i acabar convertint-se en quelcom incapacitant.

Cada vegada són més els joves que volen convertir-se en aquell que treu bones notes, que té un cos perfecte, que és acceptat per tothom. La simple idea de poder caure malament a algú (o de simplement no caure-li bé) resulta inacceptable, de manera que un acaba disposat a qualsevol cosa per a encaixar absolutament a tot arreu.

És impossible. Ser perfecte és impossible, com ho és caure bé a tothom. La societat actual no ens prepara pel fracàs ni per la fustració, que és el mateix que dir que no ens prepara per equivocar-nos, ni molt menys per gaudir i aprendre dels nostres errors. Una societat perfecta seria immòbil i avorrida. El nen perfecte és estàtic i inflexible, no respira, no viu, no disfruta.

El món és ple de persones que intenten ser perfectes, però no n’hi ha ni una que ho hagi aconseguit. Per tant, el món és ple de persones que s’esforcen a nedar contracorrent, que es cansen i s’angoixen per un objectiu inassolible.

Com a pares i com a educadors tenim una gran responsabilitat en aquest camp. Nosaltres som els primers que hem de tenir clar la impossibilitat del concepte “perfecció”, els primers que ens hem d’acceptar, a nosaltres i als nostres joves com a éssers imperfectes que hem vingut al món a viure i a aprendre equivocant-nos. Conscient o inconscientment, som molts els que exigim als nostres menors allò que nosaltres no vam poder aconseguir, allò que per a nosaltres representa un ideal i que estem convençuts que ells poden assolir. Ens cal aprendre i ensenyar a ser flexibles: el contrari ens roba llibertat.


Maria Gràcia Cornellà Font
Psicòloga infantil a Girona

ARMES I NENS

La setmana passada, a Kentucky, Estats Units, un nen de cinc anys va matar la seva germaneta de dos anys amb un rifle dissenyat específicament per a menors que li havien regalat l'any anterior. La mare era a la casa i sembla que ignorava que l'arma anava carregada... Diuen que el nen era un expert tirador.

La notícia és real, malgrat que sembli treta d'una pel·lícula de por. L'arma era un rifle de calibre 22. M'ha impressionat entrar a la web de la casa que comercialitza "el meu primer rifle; armes de qualitat per els joves americans". No deixa indiferent veure com la mort es pot convertir en negoci (www.crickett.com). L'any 2008, aquesta empresa va produir 60.000 armes per a nens (entre rifles i pistoles), que es venen amb colors cridaners per atraure la clientela. I, als Estats Units, segueix el debat sobre què fer amb les armes de foc...

Aquest fet em recorda la matança de Newtown el desembre passat, quan van morir 20 nens i 6 adults a mans d'un jove presumptament pertorbat. Sis setmanes abans d'aquell crim, l'Acadèmia Americana de Pediatria i vuit societats científiques més havien fet un seriós advertiment: "Els metges estan en condicions d'advertir els pares que un adolescent que mostra símptomes de depressió o d'impulsivitat pot fer-se mal ell mateix o fer mal a altres persones si té accés a una arma de foc". I és que en aquest país que considerem tan avançat, una llei de Florida impedeix que un metge pugui preguntar a un adolescent si posseeix armes de foc. Diuen que això és assetjament al pacient...

El cas de Newtown va ser un drama i se'n va parlar molt. El debat no s'ha acabat i no es veu una voluntat clara d'acabar amb la tinença d'armes de foc. El drama de Kentucky ha passat més desapercebut i, després de l'impacte inicial, s'ha anat diluint. La web que promociona les armes segueix exhibint la granota vermella amb un rifle a les mans, com qui hi podria tenir una pilota. L'aparador segueix obert!

El tema no és senzill. Com han dit els experts, cal un enfocament global del problema de la salut mental dels nens i adolescents i cal una actuació sobre la violència. Una psiquiatra de Kansas deia que, "mentre tenim un munt de llits per atendre nens amb ferides de bala, no tenim on ingressar els nens amb problemes de salut mental".

Prevenir, detectar i tractar les malalties és deure del metge. També quan parlem de salut mental. I seria hora ja de superar tabús i aconseguir el ple reconeixement de la psiquiatria infantil com a especialitat de primer ordre per fer prevenció en un món que, cada cop, es presenta més convuls.


DIARI DE GIRONA, 9 de maig de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/09/armes-nens/616516.html

Dr. Josep Cornellà Canals
psiquiatra infantil a Girona

DIAGNÒSTICS I ETIQUETES

Diumenge passat vaig retallar una de les cartes al director del Diari de Girona. La Sra. Maria Dolors Sala plantejava una interessant reflexió sobre els diagnòstics que fem els metges. “El pitjor de tot, deia, és que ens posen al damunt una etiqueta”. Quantes vegades hi he pensat en aquesta expressió al llarg de la meva vida professional. Recordo encara com a la facultat ens insistien en que no hi havia malalties; que el que hi havia eren malalts que demanaven la nostra atenció. Però la societat actual vol definicions que alliberin de les incerteses, vol dígits per definir una malaltia, vol classificacions. “Li porto el meu fill de visita; és un TDAH!”, em va dir una senyora. “Com es diu el seu fill, senyora?” vaig preguntar. “Joan”. “Aleshores, simplifiquem-ho, vaig afegir... Les sigles del seu fill són JOAN”.

Tenir consciència de la persona és el primer pas per al diagnòstic. Tot procés malaltís té lloc en una persona determinada, que és qui li dóna unes característiques especials i pròpies, úniques. No hi ha malalties; hi ha malalts. La persona és qui donarà un sentit, una plasticitat definida al procés. Recordo una lliçó magistral del professor Oriol Anguera. Ens deia que a la majoria de malalties, la persona és present a la malaltia, i li confereix unes característiques pròpies segons cada individu. La persona seria absent a la malaltia només en aquells casos d'anencefàlia. I la persona es confondria amb la pròpia malaltia en les patologies mentals greus.

Per tant, el pacient (i el seu entorn) participa en l'elaboració del quadre clínic. Hi ha una elaboració personal dels símptomes, de manera que, com afirma Laín Entralgo, el pacient esdevé coautor i coactor del seu trastorn. Cada organisme respon de manera diferent davant les causes d'una malaltia concreta. I cada individu ha de tenir el dret i el deure de respondre, des de la seva personalitat única i irrepetible, amb llibertat, intimitat, intel·ligència i d'acord amb la seva pròpia biografia personal. Tot quadre clínic, per més definit que vingui en els llibres de text, té una originalitat imprevisible en funció de la persona. Cada persona, pel fet de ser qui és, manifesta d'una o altra manera el quadre patològic.

El diagnòstic no ha de suposar posar una etiqueta a la persona, ha de tenir una finalitat terapèutica. Si comprenem els símptomes i, sobretot, la manifestació d'aquests símptomes en una persona determinada, podem iniciar amb més seguretat el camí del tractament. Per això la medicina, malgrat tota la tecnificació, no pot deixar la vesant humanística ni la concepció com a "art de curar".


DIARI DE GIRONA, 2 de maig de 2013.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/05/02/diagnostics-i-etiquetes/615490.html

Tractament del TDAH a Girona

http://www.drjosepcornella.com/tdah.php

Tratamiento del TDAH en Girona

http://www.drjosepcornella.com/es/tdah.php

Dr. Josep Cornellà Canals

Psiquiatria i psicologia infantil a Girona

c. Barcelona, 2, 4rt 3a

17002 Girona 

Telf: 972 208 670 

A CAU D’ORELLA

Va ser un dia lluminós d‘un mes d’abril. Ja no sé si fa tres anys o en fa sis. Poc importa. Però cada mes d’abril em porta els mateixos records. Aquell noi tenia gairebé vint anys. I potser en feia dos que ens coneixíem. Havia vingut pel despatx en busca d’orientació en els estudis. No anava del tot malament, i havia ja començat a la Universitat. Potser era el seu segon any universitari. O el tercer. Tampoc importa.

No feia tant que m’havia confessat que havia començat a consumir marihuana. Potser feia mig any. Al començament, li anava bé. El tranquil·litzava, em deia, i l’ajudava en les relacions socials. I ho justificava com fan tants i tants joves. No et preocupis, asseverava, no és més que un producte natural i jo controlo.

Havia començat a fumar per combatre l’estrès de la vida que cada vegada es diversifica més i aquella sensació de no arribar a tants compromisos. Havia començat amb uns “calos” al dia, i havia anat augmentant. Ara un porro diari, ara dos, i, potser, fins a tres. Tenia clara la no maleficència d’una herba que li era tan assequible entre els amics i que, fins i tot, es podia conrear a casa, en un test al balcó. Tot legal! Jo controlo, em repetia. No li servia cap dels meus arguments.

I, mica a mica, van començar les paranoies. Primer eren controlables. Més endavant, li envaïen el pensament. I va aparèixer la pluja d’idees i els pensaments estranys que no el deixaven viure. Aquesta és l’expressió: “no el deixaven viure”.

I la primavera fou molt dura per aquell noi. Vàrem tenir unes quantes entrevistes. La vida anava deixant de tenir sentit per a ell. Cada vegada se sentia més absent de la família i dels amics. Per què seguir? El dolor psíquic cada vegada era més potent. I és que el dolor psíquic pot ser molt més malèvol que el dolor físic. No hi ha analgèsics que ens siguin útils.

Un dissabte em va trucar. Ens vam veure. Vàrem estar parlant una bona estona. Malgrat la desesperança, tenia confiança en que se’n podria sortir. Per enèsima vegada em va jurar que deixaria els porros i que apostaria per una vida que se li feia difícil. Podia comptar amb l’ajut de les persones que l’estimaven. I amb els professionals que l’ateníem. Aquell dissabte em va dir, a cau d’orella: “Evita que cap noi pugui passar pel calvari que estic passant: la marihuana m’està matant el cervell... Fes-ho saber!”

L’endemà, aquell matí de diumenge clar i lluminós d’abril, aquell noi se’n va anar. No pogué aguantar més el dolor psíquic. La seva vida es va extingir sota les vies del tren. Per a mi fou un accident. O, tal vegada, un homicidi: la marihuana mata!

DIARI DE GIRONA, 25 d’abril de 2013.
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/25/cau-dorella/614451.html

Tractament d'accions a Girona
http://www.drjosepcornella.com/addiccions.php

LA NEURONA A BARCELONA: 125 ANYS

Hi havia una vegada... un geni! Certament, aquests dies s’acompleixen 125 anys que Santiago Ramon i Cajal, en un pis del barri del Raval a Barcelona, va descriure, per primera vegada, la teoria de la neurona. Acostumats als grans invents i a les grans tecnologies, ens pot costar avui d’entendre com un científic tossut era capaç de passar hores i més hores davant un microscopi vell i tronat, a fi de certificar allò que la ment el duia a pensar des de la més pura lògica: al cervell també hi havia cèl•lules, al cervell hi havia neurones. Aquest fet li valdria el Premi Nobel l’any 1906.

Cajal havia obtingut càtedra d’Anatomia Patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona, on hi havia arribat a començaments del 1888 desde Navarra. Ell es considerava pioner de una ciència que s’iniciava, on gairebé tot es desconeixia. Era un esperit insatisfet i amb un gran desig de superació. Es va integrar a la vida cultural de la ciutat, i va manifestar la seva admiració pels catalans. Ens veia com a persones capaces de sentir i practicar el doble sentit del treball i de l’economia, evitant rancúnies i respectant religiosament el temps dels altres.

Però el sou no era massa esplèndid, i donava classes particulars a casa seva. Un degà el va denunciar per endur-se un microscopi a casa a fi d’aprofitar les nits donant classes pràctiques. Finalment, recollint estalvis i amb privacions (diu que va haver de deixar el joc dels escacs), va obtenir un microscopi que li permeté tirar endavant amb el seu projecte. Vivia aleshores al numero 7 del carrer Notariat, prop de l’antiga Facultat de Medicina, l'actual Reial Acadèmia de Medicina. I allà, envoltat de preparacions de teixits, llibres, papers, plomes i tinta xina per dibuixar, va anar descobrint que cada neurona era independent, i tenia unes terminacions molt fines que permetien la seva connectivitat, formant així les vies nervioses bàsiques. El que veia ho dibuixava curosament a pols, amb la tinta xina.

Els seus dibuixos són avui testimoni d’una tasca meticulosa i profunda. Són testimoni d’un món nou i apassionant que s’obria davant els seus ulls, un món que no coincidia per res amb el que, fins aleshores, s’havia descrit. Més endavant, ell mateix afirmarà que es va limitar a aplicar el més vulgar sentit comú.

La troballa feta en un matí d’abril sortirà publicada el mes de maig en una nova revista científica que crea al mateix Cajal.

El descobriment de Cajal és una fita en la història de les neurociències. Demostra les possibilitats de fer recerca malgrat les mancances i la preeminència de l’esperit creatiu. De Cajal hi ha encara molt a aprendre. Per què se’n parla tan poc?

DIARI DE GIRONA, 18 d’abril de 2013
http://www.diaridegirona.cat/opinio/2013/04/18/neurona-barcelona-125-anys/613412.html

www.drjosepcornella.com
Psiquiatra a Girona